Les víctimes del decret de garantia de demora

/in , /by

Associació per al Defensa de l sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)

Publicat al Diario de Mallorca el 19/11/2018

En aquests dies ens ha sorprès el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears amb una activitat pionera: s’ha engegat l’oficina d’ajuda a la segona víctima (http://www.comib.com/2victima). En aquest context s’entén per segona víctima tot professional sanitari que queda traumatitzat quan les coses no ocorren segons el previst, provocant un esdeveniment advers, error mèdic o lesió no esperada en un pacient. Agraïm que es faci visible aquesta situació, que lamentablement en un moment o un altre viuen tots els professionals sanitaris. És un reconeixement al sofriment que en ocasions comporten aquestes professions; les humanitza.

El curiós d’aquesta situació és que també s’experimenta quan no es pot atendre adequadament als pacients per motius de llista d’espera, que és especialment sagnant en les consultes externes dels hospitals públics.

En l’àmbit ambulatori, el recentment aprovat Decret de garantia de demora (DGM) solament garanteix els terminis d’atenció de les primeres visites i de les proves complementàries sol·licitades en elles. En segones visites, només contempla aquelles en les quals s’hagin de revisar  les exploracions diagnòstiques.  La ADSP ja es va manifestar recentment en referencia a aquest tema, senyalant la futilitat d’aquesta mesura, que solament servirà per engrossir les arques de la sanitat privada sense millorar estructural ni organitzativament els problemes de la sanitat pública ni adequar els recursos a les necessitats assistencials (http://fadsp.org/index.php/sample-sites/manifiestos/1789-lista-de-espera-en-la-sanidad-de-baleares-el-decreto-de-garantia-de-demora-no-es-la-solucion)

Però és que la magnitud del problema és considerable. A dia d’avui hi ha més de 33.800 pacients pendents d’una primera consulta, dels quals 3400 esperen més de 60 dies (https://www.ibsalut.es/ibsalut/ca/transparencia/llistes-d-espera-diaries). Per tant, el DGM no és tampoc una mesura honesta, ja que molta de l’activitat, tant de consultes com de gabinets diagnòstics, que hauria de derivar-se a la privada no podrà ser assumida per aquesta: ni la voldran (potser no els compensi econòmicament) ni la podran fer . Tampoc s’ha explicat què ocorrerà amb els pacients derivats als centres privats després de la primera visita, especialment en cas que requereixin seguiments per patologies cròniques o tractaments molt costosos o complexos.

Per tant, molts ciutadans es podran sentir enganyats i les llistes d’espera seguiran sent insuportables. Ells són les primeres víctimes.

La qüestió és que mentrestant els professionals també sofreixen, perquè més enllà de les primeres visites o de les proves diagnòstiques, existeix un gran volum de consultes externes que correspon a les visites de seguiment de pacients amb malalties cròniques i complexes: parlem de malalties oncohematològiques, neurodegeneratives, reumatològiques, metabòliques, etc. No atendre bé a pacients d’aquest tipus solament recau en la consciència dels professionals als quals genera malestar, inquietud i un lent burnout.

I mentre alguns professionals posen la seva mirada en altres activitats que els resulten més gratificants, uns altres veuen com el seu compromís i identificació amb l’hospital públic es va deteriorant, però segur que bona part d’ells també sofreixen i se senten segones víctimes

Llistes d’espera – El Decret de Demora no és la solució

/in /by

Llista d’espera a la sanitat de Balears; el decret de Garantia de Demora no és la solució
Comunicat de l´Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB).

Palma, 17/10/2018.

Des de l´ADSP-IB volem manifestar la nostra sorpresa, al mateix temps que la nostra més ferma oposició, a l’anunciada aprovació del decret de demora com a solució a les injustificables llistes d’espera que els usuaris de la sanitat pública han de suportar. Des de la nostra associació sempre hem defensat que qualsevol mesura que no fos estructural, és a dir, encaminada a la millora dels recursos propis per atendre l’activitat, és una pèrdua de temps i un malbaratament dels recursos públics, que els polítics i gestors han de gestionar per resoldre amb eficiència els problemes de la ciutadania.

Fa dos anys va començar un pla de xoc contra les llistes d’espera que es va dir que costaria 14 milions d’euros amb l’objectiu principal de reduir a zero el nombre de persones que esperen més de sis mesos per a una intervenció quirúrgica o més de dos mesos per a una consulta (nota de premsa del Servei de Salut 20/10/16). Han passat dos anys i hi ha actualment el mateix nombre de persones esperant una intervenció quirúrgica (13.587 pacients amb una demora mitjana de 84,2 dies) i gairebé 900 persones esperant més de 6 mesos. És cert que s’ha aconseguit disminuir la demora mitjana, ja que llavors hi havia 2800 pacients esperant més de 6 mesos; no obstant això, no s’ha aconseguit disminuir el nombre total de persones en la llista d’espera. La ADSP-IB va fer un comunicat fa un any anticipant que les llistes no disminuïen i que estava tornant a pujar la demora.

(http://adspillesbalears.org/2017/07/comunicado-de-la-adsp-ib-sobre-la-gestion-de-las-listas-de-espera/)

Sempre hem manifestat que les mal anomenades “peonades” de professionals per solucionar les llistes d’espera és una mesura plena de perversions i sense cap garantia d’èxit, com ha quedat una altra vegada demostrat després d’aquests tres anys d’aplicació, en els quals, malgrat la inversió d’una gran quantitat de recursos i pressupost, aquesta mesura ha resultat novament infructuosa. Per empitjorar les coses, i arribats al final de la legislatura, es decideix rellançar el famós decret de demora. Aquesta mesura no suposa altra cosa que transferir l’activitat que hauria de realitzar-se en la sanitat pública a la sanitat privada, al mateix temps que condueix a un continuo conflicte d’interessos, en el que incorren tant els gestors que alternen la gestió pública amb la privada, com els professionals que treballen en la sanitat pública al mateix temps mantenen grans interessos en la sanitat privada.

La solució no és seguir gastant en nous plans de xoc ni aplicar un decret de garantia de demora per derivar als pacients a hospitals privats, perquè això ja s’ha provat i, previsiblement, dins de 2 anys la situació serà igual o pitjor.

Entenem que la provisió pública dels serveis sanitaris ha de realitzar-se als centres sanitaris públics, i que els pressupostos públics han de ser invertits i gastats en serveis públics. El decret de garantia de demora és tot el contrari. En lloc de contractar més personal i ampliar l’ús dels recursos públics, s’opta per subcontractar a empreses privades perquè facin un treball que la sanitat pública no pot, no sap o no vol solucionar. L’aplicació d’aquestes polítiques no farà sinó seguir augmentant els concerts públic-privats i la derivació de la provisió de serveis públics a mans privades. El pressupost dels serveis assistencials d’atenció especialitzada prestats per tercers va augmentar en un 22 % l’any passat.

Les llistes d’espera es mereixen un veritable pla de transformació de l’activitat, perquè fins que els plans estratègics no introdueixen millores estructurals i organitzatives, les llistes solament estan sent maquillades sobre la base de la contínua activitat extraordinària dels propis professionals. En aquesta legislatura no s’ha presentat, fins al moment, un projecte d’adequació de recursos per a una gestió a llarg termini de les llistes d’espera, imprescindible per generar les condicions necessàries perquè la població sigui atesa pel sistema sanitari públic.

Creiem que per aconseguir una gestió més eficaç de les llistes d’espera, ha de promulgar-se una normativa sobre incompatibilitats que impossibiliti l’activitat de gestió en un hospital públic amb l’activitat en un hospital privat. Cal evitar que els professionals de la sanitat pública inconcorrin en conflictes d’interessos gestionant un servei que genera llistes d’espera, les quals, eventualment, seran resoltes per altres serveis dels quals també reben emoluments per la mateixa activitat.

Així mateix, haurien de donar-se a conèixer les dades sobre la distribució per especialitats, serveis i hospitals dels pacients en llista d’espera. Aquesta seria una forma de conèixer l’eficàcia de la gestió clínica dels serveis implicats i ajudaria a decidir quines mesures correctores prendre.

La solució al problema de les llistes d’espera ha de venir de la mà de la innovació en la gestió, d’una detallada anàlisi de la situació i del compromís dels professionals amb l’empresa pública per la qual treballen, amb els usuaris als quals atenen i amb la millora de la qualitat del servei públic.

L´ADSP-IB presenta propostes detallades de política del medicament per a les Illes Balears (12/10/2018)

/in /by

Tres dossiers amb les propostes del manifest de la ADSP-IB, en relació a medicament i la tecnologia sanitària. Per a la seva incorporació als pressupostos del Servei de Salut i la Conselleria:

  • Punt 8: ÀREA DE FORMACIÓ I DOCÈNCIA.
  • Punt 9: ÀREA D’AVALUACIÓ I ÚS RACIONAL DEL MEDICAMENT.
  • Punt 10: ÀREA DE PREUS DE MEDICAMENT I DESPESA FARMACÈUTICA.

PER ACCEDIR ALS TRES DOSSIERS PREM SOBRE AQUEST MISSATJE

CONVENI MARC D’ADHESIÓ DEL SERVEI DE SALUT DE LES ILLES BALEARS A LA CAMPANYA “NO ÉS SANO”

/in , /by

El 18 de Setembre té lloc l’acte de signatura d’adhesió del Servei de Salut dels Illes Balears (Ib-salut) a la iniciativa i el manifest “NO ES SANO“, esdeveniment que es formalitza a la seu del Institut Menorquí d´Estudis de Maó.

L’adhesió de l´Ib-salut s’acompanya de la signatura d’un Conveni Marc per a la difusió dels principis de “NO ES SANO” i el desenvolupament de programes específics que seran supervisats per una comissió mixta de seguiment.

Des de la ADSP-IB celebrem el compromís del Ib-salut amb aquesta iniciativa. La nostra associació participa en la taula de presentació del mateix i en el futur desenvolupament dels programes i convenis sobre temes específics, que estableix el conveni marc signat. Estem presents al costat d’organitzacions d’àmbit estatal com “Salud por Derecho”, “Plataforma No gracias”, “Médicos del Mundo”, “Asociación por un acceso justo al medicamento” i la “Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria SESPAS”.

L’adhesió del Ib-salut als principis de NO ES SANO, obre un camí per avançar en temes tan importants com la transparència, el tractament dels conflictes d’interès i les alternatives de R+D a Balears.

“NO ES SANO” és una iniciativa impulsada per diverses organitzacions de la societat civil preocupades pels alts preus dels medicaments, l’opacitat de les negociacions i l’accés al pacient de les innovacions. http://noessano.org/es/ Està formada per organitzacions no governamentals, col•legis professionals i associacions científic-professionals, que reclamen una reforma del sistema d’innovació dels medicaments,i perquè es garanteixi el dret a la salut i l’accés de la ciutadania als fàrmacs a un preu assequible. Es reivindica la transparència en tot el sistema de recerca, autorització, fixació de preus i accés als medicaments. Amb atenció especial als conflictes d’interès de les persones que intervenen en la regulació i el preu dels medicaments. I es planteja alternatives amb la finalitat de que el desenvolupament de la innovació en salut, no depengui solament de les patents ni dels drets de propietat com a incentius a la recerca i el model de negoci. Veure annex manifest complet (2)

La ADSP-IB dona suport als principis de la iniciativa “NO ÉS SANO” i ha participat en la difusió de la mateixa en Balears des de la seva creació i en actes com el del passat mes de febrer a Palma (3). En el manifest de la ADSP-IB s’exposa la necessitat de “Desenvolupar iniciatives del sistema de salut per garantir una negociació justa, equitativa i transparent dels preus dels medicaments, els dispositius i la tecnologia sanitària, evitant els preus abusius dels mateixos” (4).

Actualment, la ADSP-IB està elaborant projectes per orientar mesures de millora en tres àrees: 1) Preus de medicaments i despesa farmacèutica. 2) Avaluació i ús racional. 3) Docència i Formació als professionals independent de la indústria farmacèutica. Són Informes de propera publicació on es desenvolupen propostes concretes de política farmacèutica, alineats amb els principis de No és sano i que creiem seran d’utilitat per mantenir i millorar el nostre sistema públic de salut.

No hem d’oblidar els elevats preus dels medicaments i la important despesa destinada a cobrir els productes farmacèutics. És un tema preocupant en el nostre sistema de salut. A Balears, la despesa pública en farmàcia i productes sanitaris es va incrementar entre 2014 i 2017, un 21,4 %. La despesa global s’estima superarà els 500 milions de € en finalitzar l´any 2018, amb un augment de gairebé 50 milions de € addicionals respecte a 2017 (+ 10,6 % en el primer semestre) (5). Aquesta despesa absorbeix bona part dels recursos necessaris d´altres àrees del IB salut. (per exemple, l’augment de 50 milions € en medicaments, supera àmpliament el pressupost total anual del capítol d’inversions del IB Salut, que és de 34 milions de € al 2018).

 

(1) Mesa redonda: Iniciativa NO ES SANO: por un acceso equitativo y saludable a los medicamentos. http://www.emsp.cime.es/Contingut.aspx?idpub=1682
(2) No es sano. Campaña para sanear el modelo de innovación de los medicamentos http://noessano.org/es/wp-content/uploads/2018/07/manifiesto_noessano.pdf
(3) La alianza “No es sano” exige sanear el modelo de innovación de los medicamentos. Feb 2018. http://adspillesbalears.org/es/2018/02/la-alianza-no-es-sano-exige-sanear-el-modelo-de-innovacion-de-los-medicamentos/
(4) Manifiesto de la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública de las Islas Baleares. Feb 2017. http://adspillesbalears.org/es/manifiesto-adsp-illes-balears/
(5) Indicadores del gasto Farmacéutico. Ministerio de Hacienda
http://www.hacienda.gob.es/es-ES/CDI/Paginas/EstabilidadPresupuestaria/InformacionAAPPs/Indicadores-sobre-Gasto-Farmac%C3%A9utico-y-Sanitario.aspx

 

 

PER A QUI TREBALLA LA CONSELLERIA DE SALUT DE LES ILLES BALEARS?

/in /by

Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)
22/06/2018

Les propostes polítiques que Carmen Montón, del PSOE i actual ministra de sanitat, exposades durant els dies transcorreguts al ministeri, així com les iniciatives desenvolupades durant la seva etapa a la Consellería de Sanitat de la Comunitat Valenciana, mostren que té una visió àmplia i solidària del contingut i de les finalitats de la gestió de la sanitat pública.

Just al contrari, a les IB, la nostra Conselleria segueix presentant esdeveniments i jornades en entorns avalats per empreses de la indústria farmacèutica i la tecnologia sanitària, de dubtós valor estratègic per a la salut de la població. L’any passat ja ho exposavem en un article valorant una trobada similar amb empreses privades. (http://adspillesbalears.org/2017/07/la-gestion-de-la-sanidad-publica-en-baleares-hacia-donde-nos-lleva-la-colaboracion-publico-privada/)

I una altra volta, el proppassat dia 11 de juny, es va celebrar a Palma una jornada de títol “Innovació per a una sanitat basada en el valor”, amb la participació de varis dels actuals gestors de la sanitat pública i privada de Mallorca patrocinats per Celgene i Philips. Una empresa productora de fàrmacs principalment de l`àrea oncológica i una altra de tecnologia del diagnòstic i de les comunicacions entre els professionals. Esdeveniment difós i publicat ampliament pel Diario de Mallorca (https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2018/06/12/govern-queremos-lograr-modelo-universal/1321584.html)

Segons el publicat, a la jornada es va manifestar que la innovació és un dret per al pacient i un deure per al professional, que cal trobar l’equilibri entre innovació, solvència i sostenibilitat, que s´ha de canviar el concepte de despesa pel de inversió (els diners públics no es volen gastar, es volen invertir). Des de fa uns anys quan es parla de solvència i sostenibilitat del sistema sanitari és freqüent trobar arguments interessats contra la rendibilitat i sostenibilitat de la sanitat pública i així donar suport a privatitzar una part del sistema sanitari. De fet els darrers tres anys, a les Illes Balears s’han externalitzat o privatitzat sectors com esterilització, hemodiàlisi, radioteràpia, fisioteràpia a domicili, hospitalització a domicili, a més de tots els serveis no sanitaris d´hospital, com el servei de manteniment de Son Espases. Un clar exemple de decisions errònies en aquesta línia és el cas del ecógraf per a ginecologia a Menorca que ha estat concertat amb un hospital privat, en lloc de plantejar la inmediata adquisició pel sistema públic.

El llenguatge que s’ha utilitzat en aquesta jornada influeix profundament en la forma com es vol treballar i orienta cap a on es volen fer anar les inversions. No creiem que a aquesta jornada s’hagi orientat a la millora de la salut de la ciutadania, sinó a promoure la millora del valor de les accions de les empreses que busquen aquests mercats.

Des de l´ADSP-IB, tal com exposem al nostre manifest (http://adspillesbalears.org/ ) creiem necessari que el sistema de salut disposi d’una “Dotació suficient per millorar els recursos i estructures tècniques de la sanitat pública, dirigides a l’avaluació de medicaments, material, dispositius i tecnologia sanitària, i a la promoció de l’ús racional amb criteris d’eficiència, potenciant la docència, la gestió del coneixement científic i la recerca a l’àrea del medicament i la tecnologia sanitària, amb recursos del sistema públic de salut, amb independència de la indústria farmacèutica i tecnològica”.

Per aconseguir que la veritable innovació pugui arribar al pacient i que el sistema sigui sostenible, és necessari que els productes tecnològics que comercialitza la indústria, siguin sotmesos a una avaluació independent i transparent, amb l’objectiu de determinar el valor terapèutic real que aporten i els seus costos raonables. Aquesta avaluació ha de ser realitzada per experts propis dels serveis de salut i allunyats de conflictes d’interès.

Per aquesta raó creiem que la via no és confiar en la col•laboració pública-privada, ni realitzar jornades promocionals i periodístiques com l’esmentada, ni tampoc acordar projectes cooperatius orientats a promoure la incorporació de tecnologia de dubtós valor a preus exorbitants. No ens a sembla una bona opció estimular la participació dels professionals del sistema públic en projectes de recerca que finalment serveixen per produir patents i garantir drets de comercialització a les empreses promotores privades.

Seguir aquest camí ens porta a una direcció contrària a la desitjable i posa en risc la sostenibilitat del SNS, en assumir una despesa sanitària pública en tecnologia i medicaments disparada. (La despesa en farmàcia i productes sanitaris a Balears es va incrementar entre 2014 i 2017, un 21,4 % i en el primer trimestre de 2018 ja ha augmentat un 14% addicional).

L´ADSP-IB ha proposat un altre camí, expressat en el manifest NO és SANO, que es va presentar a Palma el passat mes de febrer, on s’exposen els punts essencials per a la presa de decisions transparent, i les mesures a prendre pel SNS per a una recerca orientada a la veritable innovació, al valor aportat al pacient, a la seva accessibilitat, i a garantir la sostenibilitat del sistema públic: (http://noessano.org/es/wp-content/uploads/2018/06/Manifiesto_NoesSano.pdf )

Quan es va proposar fa dos anys la facultat de medicina, es deia que si no hi havia facultat no hi havia reconeixement per part de l´“Instituto de Salud Carlos III”. Ara hi ha facultat de medicina i Unitat d’Innovació i esperem que projectes cooperatius avalats pel ”Instituto de Salud Carlos III”. Però, resulta que des de l’any 2012 (Reial decret 345/2012), aquest Institut ja no depèn orgànicament del Ministerio de Sanidad, ara depèn del Ministerio de Economía y Competitividad (actual Economía y Empresa). Des d’aquí reclamem la necessitat de comptar amb Instituts i plataformes públiques que promoguin una recerca independent i de qualitat o si escau col•laborativa en condicions de transparència amb la indústria.

Com a conclusió:

Sol•licitem que la Conselleria treballi amb la indústria en la resolució d’autèntics problemes de salut, allunyats de la fascinació tecnològica que ens acosta a activitats d’escassa rendibilitat en termes de millora global de la salut dels nostres ciutadans. En definitiva, volem una Conselleria de Sanitat que treballi per al Ministeri de Sanitat i no per al Ministeri d’Economia i Competitivitat i/o Empresa.

La llengua com fals argument per defensar la sanitat pública

/in /by

Convé, un cop més, començar per el principi, tal com diu en Miguel Lázaro, president del SIMEBAL (Sindicato Médico Baleares), en un article publicat el 18 de gener passat al diari digital Mallorcadiario.com a on celebra l’extensió a Mallorca de l’organització “Mos Movem, Nos Movemos, Let’s go”, i deixar clar que l’objectiu d’aquest moviment nascut a Menorca no és defensar la sanitat pública, els seus professionals, la cultura i els ciutadans de les Illes Balears, sinó oposar-se al decret sobre exigència de coneixement de la llengua catalana al personal estatutari de l’IB-Salut. Probablement l’autor de l’article es deu sentir empegueït de les autèntiques motivacions de la plataforma, exposades ben clarament en el mateix diari digital, i ben explicades en un revelador article publicat a ELMundo del dia 14 de gener sobre les organitzacions que li donen suport; «luchar contra el «requisito del catalán en la sanidad pública de las Baleares y contra la «catalanización» de las islas», precisant que «en las islas, no se habla catalán, sino mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense», ja que les disfressa de defensa de la sanitat pública. Sembla obvi que, a diferència del que exposa en Miguel Lázaro en el seu article, «Mos Movem» és un moviment carregat d’ideologia política, que traspua catalanofòbia, difícil d’entendre -el moviment i l’entusiasme d’en Miguel Lázaro- sense tenir presents els esdeveniments que han tingut lloc recentment a Catalunya.

Tanmateix, es oportú preguntar-se si el decret que exigeix tenir coneixements de català al personal de l’IB-Salut atenta realment contra la sanitat pública. La resposta pareix òbvia: conèixer les dues llengües oficials de la nostra comunitat no pot conduir a que la qualitat de l’atenció dispensada pels treballadors sanitaris es degradi. Al contrari, ser capaç d’atendre a un ciutadà de les Illes amb independència de que s’expressi en castellà o en català no pot fer més que millorar l’assistència sanitària. Els integrants de «Mos Movem» diuen amb convicció que «Los idiomas no salvan vidas» quan realment és al contrari. En una situació d’extrema gravetat, ser competent lingüísticament en català podria, efectivament, contribuir a salvar una vida. La plataforma proclama, amb encert, que la sanitat no ha de tenir fronteres lingüístiques. L’objectiu del decret és, justament, esvair una d’aquestes fronteres. D’altre banda i per fortuna, l’assistència sanitària no es redueix a situacions de vida o mort. La major part de l’atenció es fa a malalts crònics, molts d’ells d’edat avançada i quasi monolingües, tan en castellà com en català. Poder entendre (i desitjablement parlar) amb aquests malalts en la seva llengua indubtablement millora l’atenció sanitària.

Tal com reconeix l’esborrany de l’anomenat «decret del català», la sanitat balear pateix un dèficit crònic de professionals sanitaris. En cap cas, un lloc de treball en la sanitat pública hauria de quedar sense cobrir per raons lingüístiques. Qualsevol administració que no garantís aquest punt estaria posant en perill la salut de la població. No obstant, aquesta greu actuació no es pot imputar a l’actual govern. L’esborrany del decret estableix clarament que la convocatòria de places pot eximir del coneixement de català als aspirants si es preveu una falta o insuficiència de professionals. Seguint el fill argumental d’en Miguel Lázaro, qualsevol procediment de selecció en una convocatòria de treball públic vulneraria el dret a la igualtat a l’accés laboral, ja que el procés de selecció justament intenta identificar les desigualtats existents entre els aspirants amb la finalitat d’escollir als que millor atenció puguin donar a la població. A igualtat en la resta dels altres requisits propis de la plaça de treball a ocupar, el coneixement del català augmenta la qualitat del servei a la població ofert pel treballador públic.

Aleshores quin es el problema real que té aquesta organització i els seus simpatitzants com la organització “Hazte oir”, promotora de campanyes ultraconservadores, amb el decret del català? Que és el que els ha mogut a manifestar-se amb l’aplaudiment dels seus valedors mediàtics? Clarament són les raons que en Miguel Lázaro rebutja ràpidament com a «falacias argumentativas de segundo orden» les quals, en definitiva, es resumeixen en la incapacitat per entendre que a les Illes Balears una part significativa de la població té com a llengua materna el català (en qualsevol de les seves variants dialectals illenques) i que té el dret i desitja poder utilitzar aquesta llengua dintre de la sanitat pública. La iniciativa legislativa que intenta garantir aquest dret ha topat amb la reacció d’aquells que són tolerants amb el català sempre que no surti excessivament de l’àmbit familiar. Aquest pensament està representat al nostre parlament per dues forces polítiques, el Partit Popular i Ciudadanos.

Respectem el que un grup de ciutadans com el que representa la plataforma «Mos Movem» s’organitzin per lluitar contra una legislació que consideren que vulnera els seu drets, però el que no és acceptable és confondre a la resta de la població afirmant que aquesta legislació – l’anomenat «decret del català» – atenta contra la sanitat pública. Malauradament, la sanitat pública, aquí i en la resta de l’estat, està assetjada per greus perills, com són les llistes d’espera, la privatització de la sanitat, l’excessiu preu dels medicaments o la saturació dels serveis de urgències, entre d’altres. Aquests perills han estat denunciats per «l’Associació en defensa de la sanitat pública de les Illes Balears (ADSP-IB)» i, recentment, per la «Plataforma ciutadana per la sanitat pública». Cap d’aquestes iniciatives ha merescut l’interès d’en Miguel Lázaro o dels mitjans afins a la seva postura ideològica. No hi ha cap esment a la llengua en el manifest fundador d’aquestes associacions. La llengua no ha d’esser motiu de conflicte en la sanitat pública. Les Illes Balears no es convertiran en una terra «autista, paranoide, impredecible, miedosa y egoista», en paraules d’en Miguel Lázaro, pel fet que s’intenti garantir que un ciutadà serà entès pel professional sanitari que l’atengui si decideix utilitzar el català. Els balears hem demostrat amb escreix tolerància cap a aquells que desconeixen la nostra llengua i, desitjablement, això no canviarà en el futur. Tanmateix, això no és incompatible amb avançar cap a un reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

Així ningú té motius per sentir-se «derrotat». Ningú hauria de cercar victòries.

Comunicado de la ADSP-IB sobre la gestión de las listas de espera

/in /by

La presidenta Armengol ha visitado recientemente el Hospital Son Llàtzer, uno de nuestros hospitales públicos, en el que se está llevando a cabo una renovación tecnológica después de 16 años de su puesta en marcha. Desde la ADSP-IB celebramos esta necesaria renovación del equipamiento de algunos de nuestros hospitales públicos, pero aprovechar esta noticia para hacer creer que dicha renovación está reduciendo las listas de espera no se corresponde con la realidad.

La realidad es que la lista de espera disminuye por el tiempo extra (también llamadas peonadas) que dedican los profesionales sanitarios en hospitales públicos. Las listas de espera se merecen un verdadero plan de transformación de la actividad, porque mientras los planes estratégicos no introduzcan mejoras estructurales y organizativas, solo están siendo maquilladas en base a la continua actividad extraordinaria de los propios profesionales. Seguir realizando planes de choque solo sirve para mantener la espera de primeras visitas inferiores a 60 días, o para descender el número de pacientes que esperan más 6 meses en lista quirúrgica. Por ello, esos planes de choque dejan de serlo cuando se perpetúan como si fueran la solución, dejando de tener sentido, a no ser que se quiera jugar con la espera de la población como elemento moderador de la demanda asistencial o como arma para justificar la derivación al sector privado. En esta legislatura no se han dado hasta el momento verdaderas soluciones estructurales, organizativas o de adecuación de recursos para una gestión a largo plazo de las listas de espera.

Según lo publicado por el IB-Salut,  las cifras en las listas quirúrgicas habían disminuido en 1200 pacientes entre junio de 2014 y junio de 2017, pero 11854 pacientes seguían en espera (198 menos que hace un año, el 1,6%). En estos 2 años se han operado a los pacientes que más tiempo llevaban esperando, por lo que el tiempo de demora media ha disminuido hasta hace unos 4 meses en que está volviendo subir. Las listas de espera de primeras visitas de especialidades hospitalarias han disminuido un 50% gracias al plan de choque, pero siguen sin publicarse las listas de espera de segundas visitas, que han ido aumentando exponencialmente sin que exista plan disminuir y estabilizar las mismas. Y por supuesto, la espera para exploraciones complementarias es del todo inasumible para muchos pacientes, que ven cómo se demora su diagnóstico y tratamiento.

También se ha comunicado que se reimplantara el decreto de garantía de demora en enero del 2018, cuya finalidad es que si la espera sobrepasa los 6 meses, la persona pueda ser operada en un hospital privado, siendo el IBSalut el que corra con los gastos. Aunque el propósito de limitar la demora sea aplaudible, habiéndose operado en un año prácticamente los mismos pacientes del grupo de espera superior a 6 meses que en el año anterior (198 menos), es de suponer que en el año próximo este grupo tendrá muchas más personas, las cuales serán atendidas en el sector privado.

 Desde la ADSP-IB solicitamos que toda la información de las listas de espera (primeras, segundas, listas de espera quirúrgica, listas no estructurales y lista de exploraciones complementarias radiológicas y no radiológicas) sean públicas con absoluta transparencia, y que se desarrollen políticas estructurales y organizativas  para que en un futuro se tengan los recursos y las condiciones necesarias para que la población sea atendida por el sistema sanitario público, sin esperas injustificables y sin necesidad de derivación a centros privados.

El modelo de gestión que se espera de nuestros gestores sanitarios debe ser el de optimizar los recursos públicos para dar respuesta a la demanda sanitaria de forma costo eficiente. Rechazamos fórmulas de gestión que comparten el talento generado el sistema público para obtener beneficios empresariales que encarecen la asistencia y que desvirtúan los criterios clínicos que caracterizan la asistencia pública. La gestión de las listas de espera necesita de un plan estratégico que ajuste la demanda y los recursos, para garantizar una atención pública, y de calidad, que defienda la asistencia como un derecho para garantizar la necesaria equidad de la población.

La gestión de la sanidad pública en Baleares: ¿hacia donde nos lleva la colaboración PÚBLICO-PRIVADA?

/in /by

Comunicado de la Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB

(ADSP-IB)

Palma, 21 de Julio de 2017

LA GESTIÓN DE LA SANIDAD PUBLICA EN BALEARES: ¿HACIA DONDE NOS LLEVA LA COLABORACIÓN PÚBLICO-PRIVADA?

La Sra. Patricia Gómez, consellera de sanidad de esta comunidad, en su intervención de hace un mes en un “Desayuno informativo” organizado por el “Executive Forum” y esponsorizado por las empresas Ilunion, Intersystems y Becton Dickinson declaró que apostar por la colaboración público-privada es una “fórmula que atrae el éxito”. La consellera afirmó que “es más lo que nos une que lo que nos separa”, reconociendo que “no queda más remedio” que establecer una colaboración de esta naturaleza, la cual, “a día de hoy, se hace a veces difícil por la “rigidez administrativa” (las declaraciones completas se pueden consultar en:

https://www.youtube.com/watch?v=4dR5fQh2rn4

https://www.youtube.com/watch?v=p3evCVHQQpA

La consellera de sanidad aprovechó un foro empresarial para desvelar su línea de pensamiento, la cual reconoció que quizás no esté totalmente en sintonía con la opinión de su partido (PSIB-PSOE) acerca de la colaboración público-privada. Desde nuestra posición de defensores de una sanidad pública gestionada por instituciones públicas, el análisis que hacemos acerca de la bondad de la colaboración público-privada es contrario al de la Sra. Patricia Gómez.

Los hipotéticos intereses compartidos entre ambos ámbitos que menciona la consellera quedan completamente minimizados por la diferencia radical existente entre los objetivos de la sanidad pública (maximizar el bienestar social) y los de la empresa privada (maximizar el beneficio económico). Esta diferencia de objetivos, reconocida incluso por los partidarios de esa colaboración, tan solo puede ser armonizada mediante estrictos mecanismos de control por parte de la administración pública. Estos mecanismos deben reducir la posibilidad de comportamientos oportunistas por parte del socio privado derivados de su mayor conocimiento de los costes de las infraestructuras y servicios sanitarios que se van a proveer. En contra de la opinión de la consellera, nuestra asociación aboga por una auditoria rigurosa acerca de los términos de cualquier contrato de colaboración público-privada.

A pesar de las quejas acerca de la “rigidez administrativa” manifestadas por la Sra. Patricia Gómez, lo cierto es que Baleares es una de las comunidades autónomas con un mayor nivel de privatización de la sanidad y al mismo tiempo una de las que menos gasto dedica a la sanidad pública. La gestión de la sanidad pública en las Islas Baleares en las últimas legislaturas ha sido un trasvase constante de recursos económicos sanitarios públicos a empresas del sector sanitario privado. Un ejemplo llamativo de esta tendencia es el concierto millonario subscrito por el GOIB con el sector empresarial privado (20.7 millones de euros) que hará que la asistencia de la mayoría de los pacientes en hemodiálisis se derive hacia centros privados.

Esta desinversión en el sector público vacía de una parte significativa de su contenido asistencial a los servicios de nefrología de los hospitales públicos, motivando la denuncia a la prensa de esta situación por parte de los pacientes en hemodiálisis constituidos en una “Plataforma de defensa de la diálisis en la sanidad pública”. Otro ejemplo paradigmático de la deriva hacia la concertación privada de nuestra sanidad es la concesión al mismo grupo empresarial privado de la gestión de la radioterapia en Ibiza y, próximamente, en Menorca. En estas dos islas, la forma de colaboración con las clínicas privadas adoptará la fórmula de pago por cartilla sanitaria y no por servicio realizado. Es decir, la administración pública pagará una cantidad fija, independientemente de los tratamientos que se realicen. No es difícil coincidir en que, en acuerdos como estos, son más necesarios que nunca estrictos mecanismos de control.

Desde la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública (ADSPIB) alentamos a nuestros gestores sanitarios a que desarrollen políticas basadas en la defensa del derecho a la salud como principio de equidad de la población y a no seguir avanzando en la privatización. Es necesario revertir la situación en la línea de medidas como las que se están tomando en otras comunidades autónomas. Consideramos que la llamada “colaboración público-privada” nos conduce a un futuro donde lo público será sinónimo de actividad no rentable para el sector privado, con la consiguiente pérdida de eficacia de nuestro excelente sistema público salud en favor de otras opciones de las que se conocen sus negativos resultados sobre la salud de la población y sobre el aumento de gasto.

Resposta de L´ADSP-IB al projecte “Nou Son Dureta”

/in /by

1. Recuperar l´espai de l´antic Son Dureta: bona iniciativa.

Vagi per davant que des de la ADSP-IB, considerem que es molt important la posada en marxa d’un projecte encaminat a recuperar l’ús de l’antiga Son Dureta com espai destinat a la cobertura de necessitats sociosanitàries de la població mallorquina.

2. Manca conèixer quins indicadors justifiquen una inversió de 119 milions d´euros.
Segons el propi Ibsalut, s’estima que el 68 % dels ingressos hospitalaris estan relacionats amb la cronicitat, i que el 47 % dels malalts amb alguna patologia crònica avançada ingressen actualment als nostres hospitals d’aguts, rebent una atenció que no dona resposta completa a les seves necessitats.
Aquestes dades, conjuntament amb una previsió sobre l’estratificació de la població que permeti identificar a les persones amb risc d’emmalaltir i predir les necessitats de les persones que ja presenten malaltia crònica, s’han de convertir per la administració en els indicadors fiables que han de guiar el pla estratègic d’inversions a la nostra comunitat.
Desconeixem quins indicadors de salut s’han emprat a l’hora de dimensionar un projecte que s’anuncia suposarà una inversió de 119 milions d’euros.

3. Manca d’una memòria econòmica sobre com es finançarà el projecte arquitectònic i dels recursos humans i materials necessaris per mantenir el funcionament.
El projecte presentat manca d´una memòria econòmica sobre com es finançarà la construcció dels edificis i d’una memòria econòmica del costos anuals de manteniment dels recursos humans i materials del nou Son Dureta. Així mateix, falta quantificar el nombre de professionals de la salut i de treballadors necessaris pel funcionament de la nova infraestructura i la forma de finançar-los. Es imprescindible quantificar l´impacte econòmic i pressupostari, conèixer el cost d´oportunitat i les conseqüències pel sistema de salut. Així mateix manca un cronograma detallat sobre la construcció, la posta en marxa. Es fa necessari conèixer les distintes fases d´instauració del projecte, tan arquitectònic com funcional.

4. Necessitat d´estructures assistencials properes a la població depenent.
Ens agradaria insistir en el concepte geogràfic de Comunitat, ja que si es tracta de posar en marxa dispositius per atendre a la població depenent i amb malalties cròniques, més que mai es fa necessari una distribució d’aquests en les diferents àrees geogràfiques, que faci que la població que han d’atendre aquestes infraestructures, estigui el més a prop possible dels seus sistemes de recolzament habituals, condició transcendental quan es tracta d’atenció a població depenent.

5. Necessitat de dispositius sanitaris a l’Illa de Mallorca.
Considerem imprescindible que el desenvolupament del pla denominat “nou Son Dureta” expliqui les necessitats globals d’equipaments sanitaris a l’Illa de Mallorca, de forma que ens permeti veure amb claredat quins son “els dispositius necessaris” a l’àrea d’influència del “nou Son Dureta”. Seria inadmissible que aquest projecte serveixi per desatendre altres àrees geogràfiques de Mallorca o de la resta d’Illes, introduint criteris d’iniquitat tan sols per l’oportunitat d’aprofitament d’uns espais existents.

6. Necessitat d´explicitar el caràcter inequívocament públic del projecte sense que existeixi participació del sector privat (concessionàries, convenis…)
Reclamem des d’un principi que quedi explícitament recollit, el caràcter inequívocament públic del projecte, sense que existeixi participació del sector privat en possibles beneficis que desvirtuïn el caràcter del mateix, com a garantia del principi bàsic de defensa de l’interès social.

7. Projecte arquitectònic colossal: operació mediàtica i d´imatge ?
Les deficiències esmentades fan pensar que el projecte presentat es més una operació d’imatge que una proposta real, especialment quan es senyala que es dura a terme al llarg de més de dues legislatures i que la dotació pressupostaria inicial es tan sols d’un milió d’euros. Demanem que s’explicitin terminis de les diferents fases del projecte i acompanyament pressupostari.

8. Participació d´afectats i desenvolupament del projecte
Per dotar al projecte d’unes bases sòlides es fa imprescindible explicar-ho i pactar-ho amb els actor socials i professionals del sector. Expressions com “no es tracta d’un concurs per a un nou projecte, sinó de licitar una selecció d’arquitectes per redactar el projecte, que ja tenim definit” resulten inadmissibles. També sorprenen paràgrafs com el que diu “Hem d’insistir que tot això és una proposta que dona resposta a aquestes necessitats, però que sempre està oberta a les aportacions i les valoracions que aportin tots els col•lectius que participaran en el procés d’elaboració del projecte i està sotmesa a la redacció final del projecte arquitectònic”.
Després de llegir-ho ens demanem de quines necessitats es parla i quins col•lectius han participat en el procés d’elaboració del projecte. Considerem que el projecte arquitectònic ha de respondre a una veritable filosofia de participació des del seu començament. Respondre al repte de la cronicitat no implica necessàriament un augment de recursos, però sí precisa necessàriament de l’adaptació i de l’optimització dels mitjans ja disponibles. Per això és imprescindible augmentar la participació, transparència i responsabilitat de gestors, professionals i de la població en general.

9. Participació dels usuaris i de la ciutadania als òrgans de participació: Consells de Salut.
Hem d’aprofitar aquest projecte per establir canals formals de participació que garanteixin el treball compartit pel sistema sanitari i social amb associacions de cuidadors i pacients afectats per problemes de salut crònics. Aprofitem per reclamar la creació i el desenvolupament dels Consells de Salut i altres òrgans de participació com a mecanismes de participació social en favor de la millora de la salut i la qualitat de vida de la població.