José Manuel Aranda

Membre de l´Associació per a Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)

08/03/2019

Estem assistint a una invasió de “la medicina” en la vida quotidiana. Els professionals ho notem perquè situacions fins ara considerades no mèdiques (la mort d’un ser estimat, una separació, problemes en el treball, la menopausa, la pubertat …) són motiu habitual de les consultes. S’està perdent la contenció dels cuidadors i els remeis casolans de tota la vida per a problemes lleus i moltes vegades sembla necessari que el professional certifiqui que una persona està constipat o té una diarrea. Aquesta invasió també afecta als mitjans de comunicació i les xarxes socials que s’omplen de malalties i els seus tractaments. Apareixen “gurus” que ofereixen remeis per a resoldre “la malaltia de viure”.

És cridaner que una societat que viu més i on s’han erradicat les grans plagues del passat, tingui cada vegada més persones que es consideren o se’ls etiqueta de malaltes i conseqüentment requereixen algun tipus de tractament expert. A aquest fenomen social el denominem medicalització i convé reflexionar sobre les seves possibles causes i conseqüències

Sempre val més prevenir que curar? Una mala lectura de la medicina preventiva (sempre val més prevenir que curar) és una de les seves causes. Si el seu ideal és el risc 0 (no mort, no malaltia, no sofriment) totes les persones sanes haurien de ser tractades per “experts” com a malalts potencials. Ens podem imaginar com s’amplia el negoci de qui obtingui beneficis de la malaltia (o dels riscos) creant dependència dels seus productes. És clàssic l’exemple d’invenció de malalties (per exemple el colesterol, la tristesa, la timidesa o la menopausa), però podria ser extensible als aliments-medicina, el fitness o la biotecnologia. Una societat “en risc” és una societat espantada a la recerca de seguretat i disposada a pagar per “la seva salut”. La prevenció és un dels grans avanços de la medicina, però no tot és prevenible i sempre cal valorar si és pitjor el remei que la malaltia.

Si això es barreja amb el “tot aquí i ara”, màxima del consum modern, s’oblida el principi bàsic de la medicina: que el cos humà té gran capacitat de autocuració… però que això porta el seu temps. Cada vegada aquesta mes lluny la imatge del metge que cuida “expectant”.

Els i les professionals han col·laborat amb la medicalització. Els serveis sanitaris cada vegada estan més fragmentats amb pèrdua de la visió global de l’ésser humà, cada vegada són més especialitzats i amb menys orientació cap a la salut pública i la promoció de salut. Aquest és el camp que la medicalització necessita. Els metges, bé amb pràctiques defensives o directament influïts per la indústria farmacèutica, fan cada vegada més, usant proves diagnostiques i terapèutiques que a vegades no tenen justificació i causen malaltia. A més la pràctica professional moderna se sustenta menys en l’experiència i més en guies i protocols que moltes vegades estan basats en assajos clínics no fiables. Sabem de la no publicació de resultats que no beneficien als patrocinadors i de l’ús de metodologies esbiaixades i no vàlides. És l’inconvenient de deixar la recerca en mans dels grans grups de pressió amb interessos en el sector.

Són clars els perjudicis de la medicalització per a la societat. La hiperutilització dels serveis sanitaris  tanca un cercle viciós de més diagnòstics, més proves, més intervencions, més efectes adversos: no hi ha límit per a la intervenció mèdica encara que segueixi la llei dels rendiments decreixents. La iatrogènia (emmalaltir per intervencions mediques) és una causa important de mort als països desenvolupats. La despesa sanitària es dispara: si l’única intervenció a l’envelliment és la resposta mèdica, el creixement dels costos públics serà insostenible (i el negoci de la indústria més rendible cada vegada). Creixerà la desigualtat: a les últimes tecnologies només tindran accés qui pugui pagar-les.

És paradoxal que quan es parla tant d’apoderament de la ciutadania aquest procés de medicalització en el fons el que faci, sigui expropiar a les persones de la seva salut i fer-los cada vegada més dependents (dels serveis que poden contractar, dels diners que es poden gastar, dels professionals disponibles…).

Una visió que implica la negació del sofriment, la frustració, la por, la malaltia i la mort com a realitats humanes, porta a la construcció d’un món virtual no humà que cap desitgem, però al qual ja ens acostumen les sèries de televisió.

Enfront de la medicalització, l’Associació per a Defensa de la Sanitat Pública de Balears (ADSP-IB) planteja 3 propostes a la societat:

La primera va dirigida a la ciutadania (les seves institucions, organitzacions i també els seus polítics) i té com a objectiu posar en valor la PROMOCIÓ DE LA SALUT per a afrontar els reptes del futur (envelliment, malalties del desenvolupament, dependències, accidents i violències, desigualtats creixents). És una estratègia NO SANITÀRIA que implica l’augment de l’activitat física, la millora de les relacions socials i personals, la dieta mediterrània, el respecte al medi ambient, equitat… Cercar L´AUTONOMIA I L’APODERAMENT de les persones, la recuperació de les teràpies no farmacològiques per a la resolució dels problemes comuns. També busca el CONSENS, un acord entre tots per a la millora de la salut.

La segona concerneix els professionals i té com a objectiu NO MEDICALITZAR SENSE NECESSITAT LES CONSULTES SANITÀRIES. Proposem sumar-se activament a iniciatives nacionals i internacionals com NO FER que pretén disminuir les intervencions innecessàries, aquelles que no han demostrat eficàcia, tenen escassa o dubtosa efectivitat o no són cost-efectives.

La tercera és una cridada a l’Administració Sanitària perquè impulsi decididament uns serveis sanitaris públics, independents dels grups de pressió de la indústria, en tots els àmbits assistencials i de gestió dels serveis de salut. Basats en l´ATENCIÓ PRIMÀRIA DE SALUT com a eix i ordenació de l’assistència sanitària, millorant la coordinació entre els nivells assistencials d’atenció primària i atenció especialitzada / hospitalària. I orientats cap als factors de major valor i importància per a la SALUT PÚBLICA i la PROMOCIÓ DE SALUT.