Les víctimes del decret de garantia de demora
Associació per al Defensa de l sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)
Publicat al Diario de Mallorca el 19/11/2018
En aquests dies ens ha sorprès el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears amb una activitat pionera: s’ha engegat l’oficina d’ajuda a la segona víctima (http://www.comib.com/2victima). En aquest context s’entén per segona víctima tot professional sanitari que queda traumatitzat quan les coses no ocorren segons el previst, provocant un esdeveniment advers, error mèdic o lesió no esperada en un pacient. Agraïm que es faci visible aquesta situació, que lamentablement en un moment o un altre viuen tots els professionals sanitaris. És un reconeixement al sofriment que en ocasions comporten aquestes professions; les humanitza.
El curiós d’aquesta situació és que també s’experimenta quan no es pot atendre adequadament als pacients per motius de llista d’espera, que és especialment sagnant en les consultes externes dels hospitals públics.
En l’àmbit ambulatori, el recentment aprovat Decret de garantia de demora (DGM) solament garanteix els terminis d’atenció de les primeres visites i de les proves complementàries sol·licitades en elles. En segones visites, només contempla aquelles en les quals s’hagin de revisar les exploracions diagnòstiques. La ADSP ja es va manifestar recentment en referencia a aquest tema, senyalant la futilitat d’aquesta mesura, que solament servirà per engrossir les arques de la sanitat privada sense millorar estructural ni organitzativament els problemes de la sanitat pública ni adequar els recursos a les necessitats assistencials (http://fadsp.org/index.php/sample-sites/manifiestos/1789-lista-de-espera-en-la-sanidad-de-baleares-el-decreto-de-garantia-de-demora-no-es-la-solucion)
Però és que la magnitud del problema és considerable. A dia d’avui hi ha més de 33.800 pacients pendents d’una primera consulta, dels quals 3400 esperen més de 60 dies (https://www.ibsalut.es/ibsalut/ca/transparencia/llistes-d-espera-diaries). Per tant, el DGM no és tampoc una mesura honesta, ja que molta de l’activitat, tant de consultes com de gabinets diagnòstics, que hauria de derivar-se a la privada no podrà ser assumida per aquesta: ni la voldran (potser no els compensi econòmicament) ni la podran fer . Tampoc s’ha explicat què ocorrerà amb els pacients derivats als centres privats després de la primera visita, especialment en cas que requereixin seguiments per patologies cròniques o tractaments molt costosos o complexos.
Per tant, molts ciutadans es podran sentir enganyats i les llistes d’espera seguiran sent insuportables. Ells són les primeres víctimes.
La qüestió és que mentrestant els professionals també sofreixen, perquè més enllà de les primeres visites o de les proves diagnòstiques, existeix un gran volum de consultes externes que correspon a les visites de seguiment de pacients amb malalties cròniques i complexes: parlem de malalties oncohematològiques, neurodegeneratives, reumatològiques, metabòliques, etc. No atendre bé a pacients d’aquest tipus solament recau en la consciència dels professionals als quals genera malestar, inquietud i un lent burnout.
I mentre alguns professionals posen la seva mirada en altres activitats que els resulten més gratificants, uns altres veuen com el seu compromís i identificació amb l’hospital públic es va deteriorant, però segur que bona part d’ells també sofreixen i se senten segones víctimes
