Convé, un cop més, començar per el principi, tal com diu en Miguel Lázaro, president del SIMEBAL (Sindicato Médico Baleares), en un article publicat el 18 de gener passat al diari digital Mallorcadiario.com a on celebra l’extensió a Mallorca de l’organització “Mos Movem, Nos Movemos, Let’s go”, i deixar clar que l’objectiu d’aquest moviment nascut a Menorca no és defensar la sanitat pública, els seus professionals, la cultura i els ciutadans de les Illes Balears, sinó oposar-se al decret sobre exigència de coneixement de la llengua catalana al personal estatutari de l’IB-Salut. Probablement l’autor de l’article es deu sentir empegueït de les autèntiques motivacions de la plataforma, exposades ben clarament en el mateix diari digital, i ben explicades en un revelador article publicat a ELMundo del dia 14 de gener sobre les organitzacions que li donen suport; «luchar contra el «requisito del catalán en la sanidad pública de las Baleares y contra la «catalanización» de las islas», precisant que «en las islas, no se habla catalán, sino mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense», ja que les disfressa de defensa de la sanitat pública. Sembla obvi que, a diferència del que exposa en Miguel Lázaro en el seu article, «Mos Movem» és un moviment carregat d’ideologia política, que traspua catalanofòbia, difícil d’entendre -el moviment i l’entusiasme d’en Miguel Lázaro- sense tenir presents els esdeveniments que han tingut lloc recentment a Catalunya.

Tanmateix, es oportú preguntar-se si el decret que exigeix tenir coneixements de català al personal de l’IB-Salut atenta realment contra la sanitat pública. La resposta pareix òbvia: conèixer les dues llengües oficials de la nostra comunitat no pot conduir a que la qualitat de l’atenció dispensada pels treballadors sanitaris es degradi. Al contrari, ser capaç d’atendre a un ciutadà de les Illes amb independència de que s’expressi en castellà o en català no pot fer més que millorar l’assistència sanitària. Els integrants de «Mos Movem» diuen amb convicció que «Los idiomas no salvan vidas» quan realment és al contrari. En una situació d’extrema gravetat, ser competent lingüísticament en català podria, efectivament, contribuir a salvar una vida. La plataforma proclama, amb encert, que la sanitat no ha de tenir fronteres lingüístiques. L’objectiu del decret és, justament, esvair una d’aquestes fronteres. D’altre banda i per fortuna, l’assistència sanitària no es redueix a situacions de vida o mort. La major part de l’atenció es fa a malalts crònics, molts d’ells d’edat avançada i quasi monolingües, tan en castellà com en català. Poder entendre (i desitjablement parlar) amb aquests malalts en la seva llengua indubtablement millora l’atenció sanitària.

Tal com reconeix l’esborrany de l’anomenat «decret del català», la sanitat balear pateix un dèficit crònic de professionals sanitaris. En cap cas, un lloc de treball en la sanitat pública hauria de quedar sense cobrir per raons lingüístiques. Qualsevol administració que no garantís aquest punt estaria posant en perill la salut de la població. No obstant, aquesta greu actuació no es pot imputar a l’actual govern. L’esborrany del decret estableix clarament que la convocatòria de places pot eximir del coneixement de català als aspirants si es preveu una falta o insuficiència de professionals. Seguint el fill argumental d’en Miguel Lázaro, qualsevol procediment de selecció en una convocatòria de treball públic vulneraria el dret a la igualtat a l’accés laboral, ja que el procés de selecció justament intenta identificar les desigualtats existents entre els aspirants amb la finalitat d’escollir als que millor atenció puguin donar a la població. A igualtat en la resta dels altres requisits propis de la plaça de treball a ocupar, el coneixement del català augmenta la qualitat del servei a la població ofert pel treballador públic.

Aleshores quin es el problema real que té aquesta organització i els seus simpatitzants com la organització “Hazte oir”, promotora de campanyes ultraconservadores, amb el decret del català? Que és el que els ha mogut a manifestar-se amb l’aplaudiment dels seus valedors mediàtics? Clarament són les raons que en Miguel Lázaro rebutja ràpidament com a «falacias argumentativas de segundo orden» les quals, en definitiva, es resumeixen en la incapacitat per entendre que a les Illes Balears una part significativa de la població té com a llengua materna el català (en qualsevol de les seves variants dialectals illenques) i que té el dret i desitja poder utilitzar aquesta llengua dintre de la sanitat pública. La iniciativa legislativa que intenta garantir aquest dret ha topat amb la reacció d’aquells que són tolerants amb el català sempre que no surti excessivament de l’àmbit familiar. Aquest pensament està representat al nostre parlament per dues forces polítiques, el Partit Popular i Ciudadanos.

Respectem el que un grup de ciutadans com el que representa la plataforma «Mos Movem» s’organitzin per lluitar contra una legislació que consideren que vulnera els seu drets, però el que no és acceptable és confondre a la resta de la població afirmant que aquesta legislació – l’anomenat «decret del català» – atenta contra la sanitat pública. Malauradament, la sanitat pública, aquí i en la resta de l’estat, està assetjada per greus perills, com són les llistes d’espera, la privatització de la sanitat, l’excessiu preu dels medicaments o la saturació dels serveis de urgències, entre d’altres. Aquests perills han estat denunciats per «l’Associació en defensa de la sanitat pública de les Illes Balears (ADSP-IB)» i, recentment, per la «Plataforma ciutadana per la sanitat pública». Cap d’aquestes iniciatives ha merescut l’interès d’en Miguel Lázaro o dels mitjans afins a la seva postura ideològica. No hi ha cap esment a la llengua en el manifest fundador d’aquestes associacions. La llengua no ha d’esser motiu de conflicte en la sanitat pública. Les Illes Balears no es convertiran en una terra «autista, paranoide, impredecible, miedosa y egoista», en paraules d’en Miguel Lázaro, pel fet que s’intenti garantir que un ciutadà serà entès pel professional sanitari que l’atengui si decideix utilitzar el català. Els balears hem demostrat amb escreix tolerància cap a aquells que desconeixen la nostra llengua i, desitjablement, això no canviarà en el futur. Tanmateix, això no és incompatible amb avançar cap a un reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

Així ningú té motius per sentir-se «derrotat». Ningú hauria de cercar victòries.