News – Page 5 – ADSP Illes Balears

La gestión de la sanidad pública en Baleares: ¿hacia donde nos lleva la colaboración PÚBLICO-PRIVADA?

Juliol 21, 2017/in Articles /by User2

Comunicado de la Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB

(ADSP-IB)

Palma, 21 de Julio de 2017

LA GESTIÓN DE LA SANIDAD PUBLICA EN BALEARES: ¿HACIA DONDE NOS LLEVA LA COLABORACIÓN PÚBLICO-PRIVADA?

La Sra. Patricia Gómez, consellera de sanidad de esta comunidad, en su intervención de hace un mes en un “Desayuno informativo” organizado por el “Executive Forum” y esponsorizado por las empresas Ilunion, Intersystems y Becton Dickinson declaró que apostar por la colaboración público-privada es una “fórmula que atrae el éxito”. La consellera afirmó que “es más lo que nos une que lo que nos separa”, reconociendo que “no queda más remedio” que establecer una colaboración de esta naturaleza, la cual, “a día de hoy, se hace a veces difícil por la “rigidez administrativa” (las declaraciones completas se pueden consultar en:

https://www.youtube.com/watch?v=4dR5fQh2rn4

https://www.youtube.com/watch?v=p3evCVHQQpA

La consellera de sanidad aprovechó un foro empresarial para desvelar su línea de pensamiento, la cual reconoció que quizás no esté totalmente en sintonía con la opinión de su partido (PSIB-PSOE) acerca de la colaboración público-privada. Desde nuestra posición de defensores de una sanidad pública gestionada por instituciones públicas, el análisis que hacemos acerca de la bondad de la colaboración público-privada es contrario al de la Sra. Patricia Gómez.

Los hipotéticos intereses compartidos entre ambos ámbitos que menciona la consellera quedan completamente minimizados por la diferencia radical existente entre los objetivos de la sanidad pública (maximizar el bienestar social) y los de la empresa privada (maximizar el beneficio económico). Esta diferencia de objetivos, reconocida incluso por los partidarios de esa colaboración, tan solo puede ser armonizada mediante estrictos mecanismos de control por parte de la administración pública. Estos mecanismos deben reducir la posibilidad de comportamientos oportunistas por parte del socio privado derivados de su mayor conocimiento de los costes de las infraestructuras y servicios sanitarios que se van a proveer. En contra de la opinión de la consellera, nuestra asociación aboga por una auditoria rigurosa acerca de los términos de cualquier contrato de colaboración público-privada.

A pesar de las quejas acerca de la “rigidez administrativa” manifestadas por la Sra. Patricia Gómez, lo cierto es que Baleares es una de las comunidades autónomas con un mayor nivel de privatización de la sanidad y al mismo tiempo una de las que menos gasto dedica a la sanidad pública. La gestión de la sanidad pública en las Islas Baleares en las últimas legislaturas ha sido un trasvase constante de recursos económicos sanitarios públicos a empresas del sector sanitario privado. Un ejemplo llamativo de esta tendencia es el concierto millonario subscrito por el GOIB con el sector empresarial privado (20.7 millones de euros) que hará que la asistencia de la mayoría de los pacientes en hemodiálisis se derive hacia centros privados.

Esta desinversión en el sector público vacía de una parte significativa de su contenido asistencial a los servicios de nefrología de los hospitales públicos, motivando la denuncia a la prensa de esta situación por parte de los pacientes en hemodiálisis constituidos en una “Plataforma de defensa de la diálisis en la sanidad pública”. Otro ejemplo paradigmático de la deriva hacia la concertación privada de nuestra sanidad es la concesión al mismo grupo empresarial privado de la gestión de la radioterapia en Ibiza y, próximamente, en Menorca. En estas dos islas, la forma de colaboración con las clínicas privadas adoptará la fórmula de pago por cartilla sanitaria y no por servicio realizado. Es decir, la administración pública pagará una cantidad fija, independientemente de los tratamientos que se realicen. No es difícil coincidir en que, en acuerdos como estos, son más necesarios que nunca estrictos mecanismos de control.

Desde la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública (ADSPIB) alentamos a nuestros gestores sanitarios a que desarrollen políticas basadas en la defensa del derecho a la salud como principio de equidad de la población y a no seguir avanzando en la privatización. Es necesario revertir la situación en la línea de medidas como las que se están tomando en otras comunidades autónomas. Consideramos que la llamada “colaboración público-privada” nos conduce a un futuro donde lo público será sinónimo de actividad no rentable para el sector privado, con la consiguiente pérdida de eficacia de nuestro excelente sistema público salud en favor de otras opciones de las que se conocen sus negativos resultados sobre la salud de la población y sobre el aumento de gasto.

El negoci de les farmacèutiques, a debat

Juny 23, 2017/in Premsa /by User2

Experts en gestió sanitària alerten que els preus dels medicaments s’han incrementat sense motiu

SENSIBILITZACIÓ L’objectiu és informar la societat de les conseqüències del model actual i oferir alternatives. / I. VELÁZQUEZ

En els darrers anys els preus dels nous medicaments s’han disparat. La despesa farmacèutica del Servei de Salut de les Illes Balears (medicaments amb recepta, medicaments de l’hospital i productes sanitaris) ha augmentat, segons Francesc Puigventós, especialista en farmàcia hospitalària, al voltant d’un 15% en dos anys. Així se situà l’any passat en 455,5 milions d’euros.

“Si se segueix aquesta tendència, el sistema de salut serà insostenible perquè no podrem pagar tots aquests medicaments i aleshores quedarem sense atenció sanitària”, alerta Fernando Lamata, expert en política i gestió sanitària i president de l’Associació per un Accés Just al Medicament.

Per què són els preus excessius? Quant costa realment fabricar un medicament? I la recerca? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja el llibre Medicamentos: ¿derecho humano o negocio?, del qual Lamata i Puigventós són dos dels coautors i que s’ha presentat aquesta setmana a Palma en un acte organitzat per l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears. Segons el llibre, en què també han participat economistes i advocats, el cost de fabricació i el cost d’investigació són molt inferiors al preu de venda, de manera que un medicament que al Servei de Salut li costa 10.000 euros per tractament a l’any té un cost de fabricació de 50 euros. Si hi sumam el cost d’investigació, no arriba als 300 euros.

Monopoli

Segons Lamata, el que fa que els laboratoris puguin posar uns preus tan alts és que tenen un monopoli, és a dir, tenen una patent concedida per l’Estat. La patent als medicaments és una cosa relativament recent, a l’Estat existeix de l’any 1992, i la justificació per crear-la va ser “perquè d’aquesta manera es finançava la investigació”. El model de patents es va començar a generalitzar arreu del món i a finals dels 90 els preus “es començaren a disparar i la indústria farmacèutica començà a generar el doble de beneficis que la resta d’indústries”. Amb la financerització del sector, és a dir, l’entrada dels fons d’inversió als laboratoris, els beneficis continuen augmentant perquè l’objectiu, apunta Lamata, “és guanyar doblers, com és lògic, i no la salut del pacient”. “El que no és lògic és que nosaltres -l’Estat- li donem un instrument, que és la patent, perquè posi sobrepreus; no estava pensada per a això”, hi afegeix. L’actual model “està resultant molt eficient per a la indústria però molt ineficient per a la societat”, explica Lamata, qui denuncia la falta de transparència dels costos reals. “Per poder negociar amb la indústria, fa falta tenir bona informació, saber quins beneficis està tenint una indústria en concret”, assevera Lamata, qui considera que els estats haurien d’utilitzar més un mecanisme que està previst a la llei que és la llicència obligatòria, que permet retirar la patent. “Si en la negociació no hi hagués un acord raonable mirant les dades del que va costar la investigació i del que costa fabricar, s’hauria d’aplicar la llicència i permetre que altres puguin fabricar aquest medicament immediatament”, conclou.

Efectes “perversos”

“Ens hem adonat que en aquest model hi ha molts efectes perversos, no només la ineficiència, sinó també l’orientació de la investigació, les prioritats”, assenyala Lamata. “Cada any moren a Europa 25.000 persones per no tenir un antibiòtic eficaç, perquè no s’està investigant en nous antibiòtics”, hi afegeix. En aquest sentit, Puigventós recorda que en els darrers anys només el 50% dels fàrmacs nous presenta avantatges terapèutics rellevants i menys del 10% són realment innovadors. La indústria farmacèutica destina gairebé el doble dels beneficis a màrqueting que a investigació. Sota el concepte de ‘màrqueting’ s’emmarquen, segons Lamata, les visites comercials al personal sanitari, el finançament de congressos i de publicacions mèdiques i bona part del finançament de les associacions de pacients. “Controla el coneixement i això és gravíssim”, sentencia.

Alternatives

L’alternativa, segons Lamata i Puigventós, és un model de finançament de la investigació amb fons globals, de manera que la recerca no estigui condicionada per l’interès econòmic. “La prioritat de la investigació hauria de ser fixada per comitès independents i la gestió de la investigació hauria de ser com a molts països, també a l’Estat, mitjançant instituts d’investigació públics”, explica Lamata, qui hi afegeix que haurien de gestionar aquests projectes fins a la fase de comercialització. “Aquesta fase final, ara la fa la indústria i per això ens demana la patent”, recorda Lamata, qui destaca que ja hi ha una vuitantena d’experiències que demostren que es pot fer.

“Un estat no pot necessitar caritat”

Que la Fundació Amancio Ortega faci una donació al Govern de les Illes Balears per a la compra d’equips de diagnòstic i tractament del càncer és, per Fernando Lamata, expert en gestió sanitària, un exemple molt gràfic de les conseqüències del model de finançament de medicaments actual.

“Abans la salut pública tenia la millor tecnologia, s’ha retallat la inversió en equipaments i en personal i ha augmentat la despesa farmacèutica”, recorda Lamata, per qui “un estat no pot necessitar caritat, ha d’exigir els impostos justos, evitar el frau fiscal i fer que tinguem els doblers suficients per poder finançar els equipaments que necessitam”.

Font d áquesta noticia: www.arabalears.cat

Resposta de L´ADSP-IB al projecte “Nou Son Dureta”

Juny 23, 2017/in Articles /by User2

1. Recuperar l´espai de l´antic Son Dureta: bona iniciativa.

Vagi per davant que des de la ADSP-IB, considerem que es molt important la posada en marxa d’un projecte encaminat a recuperar l’ús de l’antiga Son Dureta com espai destinat a la cobertura de necessitats sociosanitàries de la població mallorquina.

2. Manca conèixer quins indicadors justifiquen una inversió de 119 milions d´euros.
Segons el propi Ibsalut, s’estima que el 68 % dels ingressos hospitalaris estan relacionats amb la cronicitat, i que el 47 % dels malalts amb alguna patologia crònica avançada ingressen actualment als nostres hospitals d’aguts, rebent una atenció que no dona resposta completa a les seves necessitats.
Aquestes dades, conjuntament amb una previsió sobre l’estratificació de la població que permeti identificar a les persones amb risc d’emmalaltir i predir les necessitats de les persones que ja presenten malaltia crònica, s’han de convertir per la administració en els indicadors fiables que han de guiar el pla estratègic d’inversions a la nostra comunitat.
Desconeixem quins indicadors de salut s’han emprat a l’hora de dimensionar un projecte que s’anuncia suposarà una inversió de 119 milions d’euros.

3. Manca d’una memòria econòmica sobre com es finançarà el projecte arquitectònic i dels recursos humans i materials necessaris per mantenir el funcionament.
El projecte presentat manca d´una memòria econòmica sobre com es finançarà la construcció dels edificis i d’una memòria econòmica del costos anuals de manteniment dels recursos humans i materials del nou Son Dureta. Així mateix, falta quantificar el nombre de professionals de la salut i de treballadors necessaris pel funcionament de la nova infraestructura i la forma de finançar-los. Es imprescindible quantificar l´impacte econòmic i pressupostari, conèixer el cost d´oportunitat i les conseqüències pel sistema de salut. Així mateix manca un cronograma detallat sobre la construcció, la posta en marxa. Es fa necessari conèixer les distintes fases d´instauració del projecte, tan arquitectònic com funcional.

4. Necessitat d´estructures assistencials properes a la població depenent.
Ens agradaria insistir en el concepte geogràfic de Comunitat, ja que si es tracta de posar en marxa dispositius per atendre a la població depenent i amb malalties cròniques, més que mai es fa necessari una distribució d’aquests en les diferents àrees geogràfiques, que faci que la població que han d’atendre aquestes infraestructures, estigui el més a prop possible dels seus sistemes de recolzament habituals, condició transcendental quan es tracta d’atenció a població depenent.

5. Necessitat de dispositius sanitaris a l’Illa de Mallorca.
Considerem imprescindible que el desenvolupament del pla denominat “nou Son Dureta” expliqui les necessitats globals d’equipaments sanitaris a l’Illa de Mallorca, de forma que ens permeti veure amb claredat quins son “els dispositius necessaris” a l’àrea d’influència del “nou Son Dureta”. Seria inadmissible que aquest projecte serveixi per desatendre altres àrees geogràfiques de Mallorca o de la resta d’Illes, introduint criteris d’iniquitat tan sols per l’oportunitat d’aprofitament d’uns espais existents.

6. Necessitat d´explicitar el caràcter inequívocament públic del projecte sense que existeixi participació del sector privat (concessionàries, convenis…)
Reclamem des d’un principi que quedi explícitament recollit, el caràcter inequívocament públic del projecte, sense que existeixi participació del sector privat en possibles beneficis que desvirtuïn el caràcter del mateix, com a garantia del principi bàsic de defensa de l’interès social.

7. Projecte arquitectònic colossal: operació mediàtica i d´imatge ?
Les deficiències esmentades fan pensar que el projecte presentat es més una operació d’imatge que una proposta real, especialment quan es senyala que es dura a terme al llarg de més de dues legislatures i que la dotació pressupostaria inicial es tan sols d’un milió d’euros. Demanem que s’explicitin terminis de les diferents fases del projecte i acompanyament pressupostari.

8. Participació d´afectats i desenvolupament del projecte
Per dotar al projecte d’unes bases sòlides es fa imprescindible explicar-ho i pactar-ho amb els actor socials i professionals del sector. Expressions com “no es tracta d’un concurs per a un nou projecte, sinó de licitar una selecció d’arquitectes per redactar el projecte, que ja tenim definit” resulten inadmissibles. També sorprenen paràgrafs com el que diu “Hem d’insistir que tot això és una proposta que dona resposta a aquestes necessitats, però que sempre està oberta a les aportacions i les valoracions que aportin tots els col•lectius que participaran en el procés d’elaboració del projecte i està sotmesa a la redacció final del projecte arquitectònic”.
Després de llegir-ho ens demanem de quines necessitats es parla i quins col•lectius han participat en el procés d’elaboració del projecte. Considerem que el projecte arquitectònic ha de respondre a una veritable filosofia de participació des del seu començament. Respondre al repte de la cronicitat no implica necessàriament un augment de recursos, però sí precisa necessàriament de l’adaptació i de l’optimització dels mitjans ja disponibles. Per això és imprescindible augmentar la participació, transparència i responsabilitat de gestors, professionals i de la població en general.

9. Participació dels usuaris i de la ciutadania als òrgans de participació: Consells de Salut.
Hem d’aprofitar aquest projecte per establir canals formals de participació que garanteixin el treball compartit pel sistema sanitari i social amb associacions de cuidadors i pacients afectats per problemes de salut crònics. Aprofitem per reclamar la creació i el desenvolupament dels Consells de Salut i altres òrgans de participació com a mecanismes de participació social en favor de la millora de la salut i la qualitat de vida de la població.

Posicionament de l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears (ADSPIB) sobre el primer Congrés de microimmunoteràpia

Juny 1, 2017/in Premsa /by User2

El Palau de Congressos de Palma s’ha inaugurat amb el primer Congrés de microimmunoteràpia (del 18 al 20 de maig del 2017). La microimmunoteràpia és una branca de l’homeopatia que es basa a administrar per via sublingual diverses citocines i àcids nucleics específics de síntesi, “diluïts i dinamitzats d’acord amb els mètodes homeopàtics”, segons informa una de les webs dedicades a aquesta disciplina.

La dilució homeopàtica significa que és incert que una dosi d’un preparat homeopàtic en particular contingui cap molècula activa, la qual cosa, almanco, garanteix, si no la seva eficàcia, sí la seva seguretat. Les citocines són molècules que intervenen en la regulació de la resposta immunològica; tanmateix, actuen localment i administrades externament tan sols són actives biològicament uns minuts en sang. A més, els seus efectes sobre frenar o impulsar la resposta immunològica depèn del balanç entre totes elles en el lloc on s’activa la resposta inflamatòria, ja que són les mateixes cèl·lules participants en la inflamació les que les fabriquen.

L’homeopatia en general i la microimmunoteràpia en particular no han demostrat de manera definitiva la seva eficàcia terapèutica en cap cas. De fet, el terme “microimmunoteràpia” no genera cap resultat utilitzant el cercador d’articles científics més important –l’anomenat PubMed dels instituts nacionals de la salut dels Estats Units–, i la Col·laboració Cochrane, una de les institucions d’avaluació de la qualitat de les investigacions biomèdiques més prestigiosa, ha conclòs que cap teràpia homeopàtica ha demostrat de manera fefaent la seva eficàcia.

La revisió del programa del congrés mostra la paradoxa que un elevat nombre de participants són autors reconeguts en el camp de la immunologia, encara que cap d’ells no aborda específicament la microimmunoteràpia. Probablement això és perquè el tema principal del congrés, tal com anuncien els seus organitzadors, es “Immunomodulació i malalties cròniques a través del prisma de l’autoimmunitat: nous conceptes, noves perspectives”.

Aquest títol no desperta suspicàcia de pseudociència –la paraula homeopatia no s’esmenta en el programa científic– que permet associar la microimmunoteràpia amb la biomedicina, revestint-la amb l’aparença d’una solidesa científica de la qual està mancada.

Una conseqüència important d’un congrés científic és la publicació dels abstractes de les comunicacions que els participants presenten a l’organització del congrés per a la seva exposició. És probable que aquesta literatura no sotmesa als processos habituals de revisió per part de les revistes científiques passi a engreixar l’evidència “científica” aportada pels que postulen l’eficàcia de la microimmunoteràpia, publicada en mitjans no reconeguts per la comunitat científica. És interessant en aquest sentit consultar la pàgina web de l’Asociación española de microinmunoterapia ( www.3idi.org). En la nostra comunitat, el Dr. Joan Milà, immunòleg de l’hospital Son Espases, ja va alertar en un article en el diari ARA Balears sobre el fet que el terme “microimmunoteràpia” no denota cap branca de la immunologia clínica i que, en aquest sentit, s’ha de considerar “acientífic”. De fet, el congrés no ha rebut el suport de la Societat Espanyola d’Immunologia.

Resulta revelador consultar quins són els patrocinadors del congrés, entre els quals destaca Labo’Life, una companyia que fabrica productes de microimmunoteràpia i que els comercialitza a un preu que oscil·la entre 40 i 80 euros mensuals. El seu camp d’aplicació inclou oncologia, les malalties autoimmunes, la fibromiàlgia, les infeccions víriques, les malalties degeneratives i les relacionades amb l’estrès i l’envelliment. Això sí, advertint que, en cap cas, el consum d’aquests productes ha de suposar l’abandonament del tractament prescrit pel metge “convencional”. Labo’Life ha inaugurat recentment una planta de producció a Consell, acte al qual va assistir una representació institucional d’alt nivell, com el vicepresident i conseller d’Innovació, Recerca i Turisme, Biel Barceló, i el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat.

És difícil no pensar que amb la seva presència ells contribuïen a donar credibilitat a una pràctica el valor de la qual tan sols se li suposa. A la nostra comunitat hem assistit en els darrers mesos a situacions que han posat de manifest les nefastes conseqüències de no respectar escrupolosament els procediments previstos pel mètode científic a l’hora de comercialitzar productes amb suposat valor terapèutic.

Resulta curiós que aquest esdeveniment hagi estat inaugurat pel batle de Palma i el president del Col·legi de Metges de Balears, tenint en compte que en aquests dies el Col·legi de Metges de Madrid ha retirat la comissió que tenien d’homeopatia i acupuntura.

Des de la nostra associació pretenem vetllar per la salut dels ciutadans, defensant l’ús d’alternatives terapèutiques, que hagin utilitzat escrupolosament el mètode científic per establir la necessària evidència, per poder establir el seu valor terapèutic.

Font d´aquesta noticia: www.arabalears.cat

Los gestores de Son Espases preparan el hospital para dárselo a la privada

Maig 29, 2017/in Premsa /by User2

“Las listas de espera prácticamente no han bajado después de un año y medio con el plan de choque en marcha”

Presidirá en breve la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública de les Illes Balears que acaba de renovar su junta directiva y renace con nuevos bríos tras permanecer casi inoperativa los últimos doce años. En esta entrevista revela las que serán sus próximas reivindicaciones para mejorar la sanidad
¿Qué va a cambiar en la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública de les Illes Balears con su presidencia?

Desde hace más de doce años que esta Asociación, que forma parte de una Federación nacional, estaba prácticamente inoperativa. Desde el año 2005 la Asociación se dejó ir. Tan solo Joan de Pedro (decano de la facultad de Enfermería), que ostentará el cargo de tesorero en la nueva junta directiva, mantuvo el vínculo con la Federación con sede en Madrid.

¿Cómo se ha defendido la sanidad pública en todos estos años?

En esta década, con las reivindicaciones sindicales y con la creación de ATHUSE (Asociación de Trabajadores y Usuarios de Son Espases) en septiembre de 2012, cuyo embrión fue una página de Facebook creada un año antes como Democracia real ya en Son Espases. El principal campo de batalla de ATHUSE fue el parking de pago de este hospital.

¿Cuáles van a ser sus primeros pasos al frente de esta Asociación?

En primer lugar haremos un manifiesto para formar una plataforma que pueda llegar a convertirse en una marea blanca como ha sucedido en otras comunidades autónomas. Porque al fin y al cabo aquí tenemos los mismos problemas que ellas con las mismas maniobras para privatizar la sanidad pública.

Desgráneme los principales puntos de este manifiesto.

En primer lugar, denunciamos que se deje en manos de concesionarias todos los servicios no clínicos de Son Espases y Can Misses, que se están gestionando con un flagrante ánimo de lucro. En Son Espases incluso el servicio de esterilización lo lleva la concesionaria. Y está ocasionando un montón de problemas. De la misma manera, el aparcamiento del hospital de referencia de esta comunidad debería ser público. Y también me gustaría que dijeran cómo van a gestionar Son Dureta.

¿A qué se refiere?

El Servei de Salut acaba de dar detalles de lo que piensa hacer con el viejo Son Dureta. Qué edificios utilizará, cuáles derribará… Pero lo que no ha dicho es cómo piensa gestionar el nuevo complejo sociosanitario. ¿Lo hará también a través de una concesionaria?

¿Qué otros poblemas hay en la sanidad balear?

Está el asunto de la radioterapia de Eivissa, que el Servei de Salut ha dejado en manos de una empresa sanitaria privada, pero con un cambio de modelo en la gestión. Antes los conciertos se pagaban en función de pruebas realizadas. Ahora se paga per cápita, por el número de personas de la población a la que se va a prestar el servicio. Así, se ha dicho que la radioterapia solo cuesta diez euros por año a cada ibicenco. Pero se paga por todos los habitantes de Eivissa, reciban o no tratamientos. Es el mismo modelo que se utilizó el hospital de Alzira de Valencia.

¿Qué opina de la política de conciertos del IB-Salut? ¿Le parece una buena justificación que la achaquen a que, de otra manera, no podrían prestar el servicio?

No. Con el asunto de las derivaciones de pacientes para diálisis he constatado que en 2012 se realizaron unas 27.000 sesiones de diálisis en clínicas privadas. Cantidad que subió hasta las 29.000 en 2014 y las 35.000 en 2015. No paran de crecer. Y lo mismo pasa con los conciertos con las ambulancias

¿Qué me dice de las listas de espera?

Que pese a lo que nos quieran vender, no han bajado después de un año y medio con el plan de choque en marcha. El número de personas en lista de espera es prácticamente el mismo.

¿Qué soluciones propone?

Mejorar los horarios y los contratos públicos para fidelizar a los profesionales. Que se puedan cambiar los horarios de los trabajadores sanitarios para sacar más rendimiento de los quirófanos y se puedan hacer más pruebas diagnósticas. Hay muchos cirujanos que en su horario habitual trabajan menos de lo que deberían. De la misma manera, hay profesionales que cobran complementos de exclusividad que no cumplen porque tambien trabajan en la privada. Y cuando hablo de fidelizar a los trabajadores me refiero, por ejemplo, a que si se va a la privada, cobrará menos.

¿Qué sorpresas nos depara el futuro?

Ya se está hablando de implantar unidades de gestión clínica que no es otra cosa que dejar en manos del jefe de cada servicio la gestión del mismo de manera que cobre más cuanto más eficiente sea su gestión y más dinero ahorre al sistema público. Lo más probable es que se empiece por el laboratorio, donde no hay pacientes que se puedan quejar por una merma en la calidad del servicio.

¿Cuáles son, a su juicio, los tres principales problemas de la sanidad pública de las islas?

En primer lugar, que los gestores de la sanidad pública y de la privada han sido los mismos en los últimos diez años, intercambiándose de un sitio a otro en función de los resultados electorales.

¿El segundo?

Lo dejada que está la Atención Primaria. Meter dinero y crear nuevas infraestructuras no es la solución a todo. Con esas acciones no se cambia la forma de atender a los pacientes, que es la misma que hace veinte años. Las citas se han ralentizado, cada día se dan más tarde. Por ello, en algunos centros de salud cada día tienen a un centenar de pacientes que acuden de urgencia porque no pueden esperar tanto tiempo.

¿Y el tercero?

La utilización de las listas de espera. Habría que establecer unos criterios únicos de inclusión en las listas de espera, tanto para los hospitales como para los centros de salud. Además, habría que dar más capacidad resolutiva a la Atención Primaria.

Por último, dígame cuáles son los tres principales problemas del hospital de Son Espases?

En primer lugar su gestión, que no favorece lo público, están preparando el hospital para dárselo a la sanidad privada. En segundo, la estructura del edificio, con pasillos interminables y circuitos no funcionales. Y en tercer lugar, ¡cómo no!, el aparcamiento de pago, que es y será una fuente de problemas.

Font d áquesta noticia: www.diariodemallorca.com