La alianza “No es sano” exige sanear el modelo de innovación de los medicamentos

Profesionales sanitarios denunciaron la falta de transparencia de la industria farmacéutica

El Club Diario de Mallorca acogió el pasado jueves 15 de febrero una mesa redonda en la que se presentó la campaña ´NO ES SANO´, una alianza de varias organizaciones no gubernamentales, colegios profesionales y asociaciones científico-profesionales cuya misión es “exigir con urgencia una reforma del sistema de innovación de los medicamentos para que se garantice el derecho a la salud y el acceso de la ciudadanía a los fármacos a un precio asequible”.

Participantes

En el acto intervinieron Francesc Puigventós, farmacéutico experto en evaluación de medicamentos, Miguel Reyero, miembro de Médicos del Mundo, Mª Eugenia Carandell, médica de Atención Primaria y coordinadora del Gabinete Técnico del Ibsalut, Irene Bernal, coordinadora de Políticas de ´NO ES SANO´ y Rafael Berlanga, médico miembro de la asociación para la Defensa de la Sanidad Publica de Baleares.

Enllaç d´aquesta noticia: http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2018/02/17/alianza-sano-exige-sanear-modelo/1288684.html

 

L’alt preu dels medicaments a debat

• L´Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública, Metges del Món Illes Balears i la campanya No es Sano, organitzen el proper dia 15 de febrer a Palma de Mallorca, la taula rodona “El preu dels medicaments i el seu accés als pacients”,

El model actual global d’innovació i accés a medicaments és insostenible. A Europa, com a la resta del món, el preu dels nous fàrmacs per a malalties greus està creixent cada any, amenaçant la sostenibilitat dels sistemes de salut i obstaculitzant l’accés de les poblacions més vulnerables.

L’increment dels preus dels medicaments contra l’hepatitis C i el càncer han revitalitzat un debat que durant massa temps ha estat circumscrit als cercles d’experts i activistes. Avui, els pacients i els contribuents de desenes de països –rics, emergents i pobres– no solament es pregunten si es desenvoluparan els medicaments que necessiten, sinó d’on sortiràn els diners per pagar-los i per què el preu que han de pagar és tan exorbitant.

Des de la creació de la campanya NO ES SANO l´any 2015, més d’una trentena d’organitzacions de tot el país s’han adherit al seu manifest i a les seves iniciatives. Ara la campanya es presenta a Palma amb la celebració de la taula rodona “El preu dels medicaments i el seu accés als pacients”, on s´analitzarà l’actual sistema de recerca i desenvolupament de fàrmacs; quines propostes existeixen per reformar-ho i garantir l’accés de la ciutadania als medicaments que necessita a un preu assequible; així com quines mesures poden prendre’s des dels governs locals, autonòmics i nacionals per aconseguir-ho.

Amb la participació de:

– Irene Bernal, coordinadora de Polítiques de No es Sano
– Miguel Reyero, de Metges del Món i integrant de la Plataforma Ciutadana per la Sanitat Pública de Balears
– Francesc Puigventós, expert en avaluació de medicaments i membre de l´Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears
– María Eugenia Carandell, metgessa d’Atenció Primària i coordinadora del Gabinet Tècnic de l´IB Salut.
Modera: Rafael Berlanga

Acte: Taula rodona “El preu dels medicaments i el seu accés als pacients”

Dia: Dijous 15 de febrer de 2018
Lloc: Saló d’actes del Diari de Mallorca. C/Puerto Rico, 15.
Hora: 19:00

llegeix el manifest i uneix-te: www.noessano.org

La llengua com fals argument per defensar la sanitat pública

Convé, un cop més, començar per el principi, tal com diu en Miguel Lázaro, president del SIMEBAL (Sindicato Médico Baleares), en un article publicat el 18 de gener passat al diari digital Mallorcadiario.com a on celebra l’extensió a Mallorca de l’organització “Mos Movem, Nos Movemos, Let’s go”, i deixar clar que l’objectiu d’aquest moviment nascut a Menorca no és defensar la sanitat pública, els seus professionals, la cultura i els ciutadans de les Illes Balears, sinó oposar-se al decret sobre exigència de coneixement de la llengua catalana al personal estatutari de l’IB-Salut. Probablement l’autor de l’article es deu sentir empegueït de les autèntiques motivacions de la plataforma, exposades ben clarament en el mateix diari digital, i ben explicades en un revelador article publicat a ELMundo del dia 14 de gener sobre les organitzacions que li donen suport; «luchar contra el «requisito del catalán en la sanidad pública de las Baleares y contra la «catalanización» de las islas», precisant que «en las islas, no se habla catalán, sino mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense», ja que les disfressa de defensa de la sanitat pública. Sembla obvi que, a diferència del que exposa en Miguel Lázaro en el seu article, «Mos Movem» és un moviment carregat d’ideologia política, que traspua catalanofòbia, difícil d’entendre -el moviment i l’entusiasme d’en Miguel Lázaro- sense tenir presents els esdeveniments que han tingut lloc recentment a Catalunya.

Tanmateix, es oportú preguntar-se si el decret que exigeix tenir coneixements de català al personal de l’IB-Salut atenta realment contra la sanitat pública. La resposta pareix òbvia: conèixer les dues llengües oficials de la nostra comunitat no pot conduir a que la qualitat de l’atenció dispensada pels treballadors sanitaris es degradi. Al contrari, ser capaç d’atendre a un ciutadà de les Illes amb independència de que s’expressi en castellà o en català no pot fer més que millorar l’assistència sanitària. Els integrants de «Mos Movem» diuen amb convicció que «Los idiomas no salvan vidas» quan realment és al contrari. En una situació d’extrema gravetat, ser competent lingüísticament en català podria, efectivament, contribuir a salvar una vida. La plataforma proclama, amb encert, que la sanitat no ha de tenir fronteres lingüístiques. L’objectiu del decret és, justament, esvair una d’aquestes fronteres. D’altre banda i per fortuna, l’assistència sanitària no es redueix a situacions de vida o mort. La major part de l’atenció es fa a malalts crònics, molts d’ells d’edat avançada i quasi monolingües, tan en castellà com en català. Poder entendre (i desitjablement parlar) amb aquests malalts en la seva llengua indubtablement millora l’atenció sanitària.

Tal com reconeix l’esborrany de l’anomenat «decret del català», la sanitat balear pateix un dèficit crònic de professionals sanitaris. En cap cas, un lloc de treball en la sanitat pública hauria de quedar sense cobrir per raons lingüístiques. Qualsevol administració que no garantís aquest punt estaria posant en perill la salut de la població. No obstant, aquesta greu actuació no es pot imputar a l’actual govern. L’esborrany del decret estableix clarament que la convocatòria de places pot eximir del coneixement de català als aspirants si es preveu una falta o insuficiència de professionals. Seguint el fill argumental d’en Miguel Lázaro, qualsevol procediment de selecció en una convocatòria de treball públic vulneraria el dret a la igualtat a l’accés laboral, ja que el procés de selecció justament intenta identificar les desigualtats existents entre els aspirants amb la finalitat d’escollir als que millor atenció puguin donar a la població. A igualtat en la resta dels altres requisits propis de la plaça de treball a ocupar, el coneixement del català augmenta la qualitat del servei a la població ofert pel treballador públic.

Aleshores quin es el problema real que té aquesta organització i els seus simpatitzants com la organització “Hazte oir”, promotora de campanyes ultraconservadores, amb el decret del català? Que és el que els ha mogut a manifestar-se amb l’aplaudiment dels seus valedors mediàtics? Clarament són les raons que en Miguel Lázaro rebutja ràpidament com a «falacias argumentativas de segundo orden» les quals, en definitiva, es resumeixen en la incapacitat per entendre que a les Illes Balears una part significativa de la població té com a llengua materna el català (en qualsevol de les seves variants dialectals illenques) i que té el dret i desitja poder utilitzar aquesta llengua dintre de la sanitat pública. La iniciativa legislativa que intenta garantir aquest dret ha topat amb la reacció d’aquells que són tolerants amb el català sempre que no surti excessivament de l’àmbit familiar. Aquest pensament està representat al nostre parlament per dues forces polítiques, el Partit Popular i Ciudadanos.

Respectem el que un grup de ciutadans com el que representa la plataforma «Mos Movem» s’organitzin per lluitar contra una legislació que consideren que vulnera els seu drets, però el que no és acceptable és confondre a la resta de la població afirmant que aquesta legislació – l’anomenat «decret del català» – atenta contra la sanitat pública. Malauradament, la sanitat pública, aquí i en la resta de l’estat, està assetjada per greus perills, com són les llistes d’espera, la privatització de la sanitat, l’excessiu preu dels medicaments o la saturació dels serveis de urgències, entre d’altres. Aquests perills han estat denunciats per «l’Associació en defensa de la sanitat pública de les Illes Balears (ADSP-IB)» i, recentment, per la «Plataforma ciutadana per la sanitat pública». Cap d’aquestes iniciatives ha merescut l’interès d’en Miguel Lázaro o dels mitjans afins a la seva postura ideològica. No hi ha cap esment a la llengua en el manifest fundador d’aquestes associacions. La llengua no ha d’esser motiu de conflicte en la sanitat pública. Les Illes Balears no es convertiran en una terra «autista, paranoide, impredecible, miedosa y egoista», en paraules d’en Miguel Lázaro, pel fet que s’intenti garantir que un ciutadà serà entès pel professional sanitari que l’atengui si decideix utilitzar el català. Els balears hem demostrat amb escreix tolerància cap a aquells que desconeixen la nostra llengua i, desitjablement, això no canviarà en el futur. Tanmateix, això no és incompatible amb avançar cap a un reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

Així ningú té motius per sentir-se «derrotat». Ningú hauria de cercar victòries.

La ADSP-IB reclama aumentar los recursos en áreas asistenciales y de inversión sin necesidad de financiación privada

La Asociación de Defensa de la Sanidad Pública de Baleares (ADSP-IB)ha reclamado el aumento de los recursos destinados a sostener la sanidad pública en sus áreas asistenciales –especialmente medidas estructurales para disminuir listas de espera– y de inversión sin necesidad de financiación privada, en relación a la reciente aprobación de los presupuestos de la Comunidad Autónoma para 2018.

Asimismo, desde la ADSP-IB también han pedido, a través de un comunicado, revertir la actual situación orientada a un progresivo aumento de la sanidad privada en detrimento de la pública y tomar medidas contra el incremento de los recursos destinados a conciertos y a medicamentos.

La Asociación ha publicado su tercer dossier informativo ‘Análisis y propuestas de los presupuestos sanitarios 2018 de Baleares’ en el que se revisan en profundidad y de forma crítica los presupuestos sanitarios de la Comunidad Autónoma aprobados en el Parlament.

Según el documento, Baleares es una de las regiones con un mayor nivel de privatización de la sanidad y, al mismo tiempo, el gasto sanitario público en relación al PIB (5,1%) es de los más bajos de todas las CCAA, estando por debajo de la media nacional.

En relación al aumento del dinero destinado a conciertos con medios ajenos, Baleares se ha multiplicado por 2,6 en los últimos diez años, y en 2018 ha pasado de 162,6 millones de euros a 174,5 millones de euros, lo que representa un ocho por ciento de incremento.

En cuanto al gasto en medicamentos, se prevén nuevos aumentos en el Presupuesto 2018. La ADSP-IB ha reclamado que se tomen iniciativas para la sostenibilidad del Servicio de Salud y la dotación suficiente para mejorar los recursos y estructuras técnicas de la sanidad pública dirigidas a la evaluación de medicamentos, material, dispositivos y tecnología sanitaria.

Concretamente, la asociación ha pedido una “intervención activa de Baleares en la Comisión Interministerial de Precios de los Medicamentos y no como meros observadores”. Además, ha reclamado “potenciar la docencia, la gestión del conocimiento científico y la investigación en el área del medicamento“.

La ADSP-IB ha considerado “importante” la contratación de nuevos profesionales para cubrir las necesidades asistenciales “después de los recortes producidos los últimos años”. En este sentido, ha subrayado que “el aumento del presupuesto en personal se dedique a las áreas que puedan revertir en disminución de listas de espera”.

Por último, el aumento del presupuesto dedicado a la carrera profesional “es una oportunidad para mejorar su aplicación”, han expresado desde la asociación, añadiendo que “en el manifiesto fundacional se ha propuesto una gestión sanitaria pública, con políticas de RRHH que potencien la dedicación exclusiva de los profesionales a la asistencia pública y debería ser un requisito, al menos para las plazas de jefes de servicio”

 

Font d áquesta noticia: mallorcadiario.com

Baleares es la segunda comunidad que más dinero gasta en conciertos y convenios con la sanidad privada

(Cadena Ser Ibiza. Entrevista 18/09/2017)
La Asociación de Defensa de la Sanidad Pública reclama más inversión para mejorar la calidad asistencial
Afirman que Baleares es la segunda comunidad que más porcentaje de recursos dedica a pagar conciertos y convenios con la sanidad privada y de hecho es la única partida, junto a la de gasto farmacéutico, que ha crecido. Hablan de un proceso de privatización que, en los últimos años, ha dejado en manos de empresas privadas servicios esenciales como los de radioterapia, hemodiálisis o neurocirugía.

Francesc Puigventós, miembro de la Junta Directiva de la Asociación, ha pasado por el programa Hoy por Hoy para Ibiza y Formentera para analizar la realidad de la atención sanitaria en las islas.

Puigventós recuerda que en el ránking que analiza la asistencia sanitaria pública en las distintas autonomías, Baleares ocupa el puesto 12 de 17. A pesar de ello, las encuestas realizadas entre la población reflejan que el 83% de los ciudadanos cree que la asistencia es buena, aunque solo un 14% afirma que ha mejorado.

La Asociación para la Defensa de la sanidad Pública de Baleares está creando una plataforma ciudadana, que en los próximos días presentará su manifiesto fundacional, con la que pretenden presionar al Govern para que destine más recursos a sanidad.

Entrevista completa en Radio Ibiza Cadena Ser:
Enlace con el MP3: aquí

Para información ampliada, puede consultar los dossiers informativos del “Observatorio de la Sanidad de IB”: Pulsando aquí

 

Font d áquesta entrevista: http://play.cadenaser.com

Comunicado de la ADSP-IB sobre la gestión de las listas de espera

La presidenta Armengol ha visitado recientemente el Hospital Son Llàtzer, uno de nuestros hospitales públicos, en el que se está llevando a cabo una renovación tecnológica después de 16 años de su puesta en marcha. Desde la ADSP-IB celebramos esta necesaria renovación del equipamiento de algunos de nuestros hospitales públicos, pero aprovechar esta noticia para hacer creer que dicha renovación está reduciendo las listas de espera no se corresponde con la realidad.

La realidad es que la lista de espera disminuye por el tiempo extra (también llamadas peonadas) que dedican los profesionales sanitarios en hospitales públicos. Las listas de espera se merecen un verdadero plan de transformación de la actividad, porque mientras los planes estratégicos no introduzcan mejoras estructurales y organizativas, solo están siendo maquilladas en base a la continua actividad extraordinaria de los propios profesionales. Seguir realizando planes de choque solo sirve para mantener la espera de primeras visitas inferiores a 60 días, o para descender el número de pacientes que esperan más 6 meses en lista quirúrgica. Por ello, esos planes de choque dejan de serlo cuando se perpetúan como si fueran la solución, dejando de tener sentido, a no ser que se quiera jugar con la espera de la población como elemento moderador de la demanda asistencial o como arma para justificar la derivación al sector privado. En esta legislatura no se han dado hasta el momento verdaderas soluciones estructurales, organizativas o de adecuación de recursos para una gestión a largo plazo de las listas de espera.

Según lo publicado por el IB-Salut,  las cifras en las listas quirúrgicas habían disminuido en 1200 pacientes entre junio de 2014 y junio de 2017, pero 11854 pacientes seguían en espera (198 menos que hace un año, el 1,6%). En estos 2 años se han operado a los pacientes que más tiempo llevaban esperando, por lo que el tiempo de demora media ha disminuido hasta hace unos 4 meses en que está volviendo subir. Las listas de espera de primeras visitas de especialidades hospitalarias han disminuido un 50% gracias al plan de choque, pero siguen sin publicarse las listas de espera de segundas visitas, que han ido aumentando exponencialmente sin que exista plan disminuir y estabilizar las mismas. Y por supuesto, la espera para exploraciones complementarias es del todo inasumible para muchos pacientes, que ven cómo se demora su diagnóstico y tratamiento.

También se ha comunicado que se reimplantara el decreto de garantía de demora en enero del 2018, cuya finalidad es que si la espera sobrepasa los 6 meses, la persona pueda ser operada en un hospital privado, siendo el IBSalut el que corra con los gastos. Aunque el propósito de limitar la demora sea aplaudible, habiéndose operado en un año prácticamente los mismos pacientes del grupo de espera superior a 6 meses que en el año anterior (198 menos), es de suponer que en el año próximo este grupo tendrá muchas más personas, las cuales serán atendidas en el sector privado.

 Desde la ADSP-IB solicitamos que toda la información de las listas de espera (primeras, segundas, listas de espera quirúrgica, listas no estructurales y lista de exploraciones complementarias radiológicas y no radiológicas) sean públicas con absoluta transparencia, y que se desarrollen políticas estructurales y organizativas  para que en un futuro se tengan los recursos y las condiciones necesarias para que la población sea atendida por el sistema sanitario público, sin esperas injustificables y sin necesidad de derivación a centros privados.

El modelo de gestión que se espera de nuestros gestores sanitarios debe ser el de optimizar los recursos públicos para dar respuesta a la demanda sanitaria de forma costo eficiente. Rechazamos fórmulas de gestión que comparten el talento generado el sistema público para obtener beneficios empresariales que encarecen la asistencia y que desvirtúan los criterios clínicos que caracterizan la asistencia pública. La gestión de las listas de espera necesita de un plan estratégico que ajuste la demanda y los recursos, para garantizar una atención pública, y de calidad, que defienda la asistencia como un derecho para garantizar la necesaria equidad de la población.

La gestión de la sanidad pública en Baleares: ¿hacia donde nos lleva la colaboración PÚBLICO-PRIVADA?

Comunicado de la Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB

(ADSP-IB)

Palma, 21 de Julio de 2017

LA GESTIÓN DE LA SANIDAD PUBLICA EN BALEARES: ¿HACIA DONDE NOS LLEVA LA COLABORACIÓN PÚBLICO-PRIVADA?

La Sra. Patricia Gómez, consellera de sanidad de esta comunidad, en su intervención de hace un mes en un “Desayuno informativo” organizado por el “Executive Forum” y esponsorizado por las empresas Ilunion, Intersystems y Becton Dickinson declaró que apostar por la colaboración público-privada es una “fórmula que atrae el éxito”. La consellera afirmó que “es más lo que nos une que lo que nos separa”, reconociendo que “no queda más remedio” que establecer una colaboración de esta naturaleza, la cual, “a día de hoy, se hace a veces difícil por la “rigidez administrativa” (las declaraciones completas se pueden consultar en:

https://www.youtube.com/watch?v=4dR5fQh2rn4

https://www.youtube.com/watch?v=p3evCVHQQpA

La consellera de sanidad aprovechó un foro empresarial para desvelar su línea de pensamiento, la cual reconoció que quizás no esté totalmente en sintonía con la opinión de su partido (PSIB-PSOE) acerca de la colaboración público-privada. Desde nuestra posición de defensores de una sanidad pública gestionada por instituciones públicas, el análisis que hacemos acerca de la bondad de la colaboración público-privada es contrario al de la Sra. Patricia Gómez.

Los hipotéticos intereses compartidos entre ambos ámbitos que menciona la consellera quedan completamente minimizados por la diferencia radical existente entre los objetivos de la sanidad pública (maximizar el bienestar social) y los de la empresa privada (maximizar el beneficio económico). Esta diferencia de objetivos, reconocida incluso por los partidarios de esa colaboración, tan solo puede ser armonizada mediante estrictos mecanismos de control por parte de la administración pública. Estos mecanismos deben reducir la posibilidad de comportamientos oportunistas por parte del socio privado derivados de su mayor conocimiento de los costes de las infraestructuras y servicios sanitarios que se van a proveer. En contra de la opinión de la consellera, nuestra asociación aboga por una auditoria rigurosa acerca de los términos de cualquier contrato de colaboración público-privada.

A pesar de las quejas acerca de la “rigidez administrativa” manifestadas por la Sra. Patricia Gómez, lo cierto es que Baleares es una de las comunidades autónomas con un mayor nivel de privatización de la sanidad y al mismo tiempo una de las que menos gasto dedica a la sanidad pública. La gestión de la sanidad pública en las Islas Baleares en las últimas legislaturas ha sido un trasvase constante de recursos económicos sanitarios públicos a empresas del sector sanitario privado. Un ejemplo llamativo de esta tendencia es el concierto millonario subscrito por el GOIB con el sector empresarial privado (20.7 millones de euros) que hará que la asistencia de la mayoría de los pacientes en hemodiálisis se derive hacia centros privados.

Esta desinversión en el sector público vacía de una parte significativa de su contenido asistencial a los servicios de nefrología de los hospitales públicos, motivando la denuncia a la prensa de esta situación por parte de los pacientes en hemodiálisis constituidos en una “Plataforma de defensa de la diálisis en la sanidad pública”. Otro ejemplo paradigmático de la deriva hacia la concertación privada de nuestra sanidad es la concesión al mismo grupo empresarial privado de la gestión de la radioterapia en Ibiza y, próximamente, en Menorca. En estas dos islas, la forma de colaboración con las clínicas privadas adoptará la fórmula de pago por cartilla sanitaria y no por servicio realizado. Es decir, la administración pública pagará una cantidad fija, independientemente de los tratamientos que se realicen. No es difícil coincidir en que, en acuerdos como estos, son más necesarios que nunca estrictos mecanismos de control.

Desde la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública (ADSPIB) alentamos a nuestros gestores sanitarios a que desarrollen políticas basadas en la defensa del derecho a la salud como principio de equidad de la población y a no seguir avanzando en la privatización. Es necesario revertir la situación en la línea de medidas como las que se están tomando en otras comunidades autónomas. Consideramos que la llamada “colaboración público-privada” nos conduce a un futuro donde lo público será sinónimo de actividad no rentable para el sector privado, con la consiguiente pérdida de eficacia de nuestro excelente sistema público salud en favor de otras opciones de las que se conocen sus negativos resultados sobre la salud de la población y sobre el aumento de gasto.

El negoci de les farmacèutiques, a debat

Experts en gestió sanitària alerten que els preus dels medicaments s’han incrementat sense motiu

SENSIBILITZACIÓ L’objectiu és informar la societat de les conseqüències del model actual i oferir alternatives. / I. VELÁZQUEZ

En els darrers anys els preus dels nous medicaments s’han disparat. La despesa farmacèutica del Servei de Salut de les Illes Balears (medicaments amb recepta, medicaments de l’hospital i productes sanitaris) ha augmentat, segons Francesc Puigventós, especialista en farmàcia hospitalària, al voltant d’un 15% en dos anys. Així se situà l’any passat en 455,5 milions d’euros.

“Si se segueix aquesta tendència, el sistema de salut serà insostenible perquè no podrem pagar tots aquests medicaments i aleshores quedarem sense atenció sanitària”, alerta Fernando Lamata, expert en política i gestió sanitària i president de l’Associació per un Accés Just al Medicament.

Per què són els preus excessius? Quant costa realment fabricar un medicament? I la recerca? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja el llibre Medicamentos: ¿derecho humano o negocio?, del qual Lamata i Puigventós són dos dels coautors i que s’ha presentat aquesta setmana a Palma en un acte organitzat per l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears. Segons el llibre, en què també han participat economistes i advocats, el cost de fabricació i el cost d’investigació són molt inferiors al preu de venda, de manera que un medicament que al Servei de Salut li costa 10.000 euros per tractament a l’any té un cost de fabricació de 50 euros. Si hi sumam el cost d’investigació, no arriba als 300 euros.

Monopoli

Segons Lamata, el que fa que els laboratoris puguin posar uns preus tan alts és que tenen un monopoli, és a dir, tenen una patent concedida per l’Estat. La patent als medicaments és una cosa relativament recent, a l’Estat existeix de l’any 1992, i la justificació per crear-la va ser “perquè d’aquesta manera es finançava la investigació”. El model de patents es va començar a generalitzar arreu del món i a finals dels 90 els preus “es començaren a disparar i la indústria farmacèutica començà a generar el doble de beneficis que la resta d’indústries”. Amb la financerització del sector, és a dir, l’entrada dels fons d’inversió als laboratoris, els beneficis continuen augmentant perquè l’objectiu, apunta Lamata, “és guanyar doblers, com és lògic, i no la salut del pacient”. “El que no és lògic és que nosaltres -l’Estat- li donem un instrument, que és la patent, perquè posi sobrepreus; no estava pensada per a això”, hi afegeix. L’actual model “està resultant molt eficient per a la indústria però molt ineficient per a la societat”, explica Lamata, qui denuncia la falta de transparència dels costos reals. “Per poder negociar amb la indústria, fa falta tenir bona informació, saber quins beneficis està tenint una indústria en concret”, assevera Lamata, qui considera que els estats haurien d’utilitzar més un mecanisme que està previst a la llei que és la llicència obligatòria, que permet retirar la patent. “Si en la negociació no hi hagués un acord raonable mirant les dades del que va costar la investigació i del que costa fabricar, s’hauria d’aplicar la llicència i permetre que altres puguin fabricar aquest medicament immediatament”, conclou.

Efectes “perversos”

“Ens hem adonat que en aquest model hi ha molts efectes perversos, no només la ineficiència, sinó també l’orientació de la investigació, les prioritats”, assenyala Lamata. “Cada any moren a Europa 25.000 persones per no tenir un antibiòtic eficaç, perquè no s’està investigant en nous antibiòtics”, hi afegeix. En aquest sentit, Puigventós recorda que en els darrers anys només el 50% dels fàrmacs nous presenta avantatges terapèutics rellevants i menys del 10% són realment innovadors. La indústria farmacèutica destina gairebé el doble dels beneficis a màrqueting que a investigació. Sota el concepte de ‘màrqueting’ s’emmarquen, segons Lamata, les visites comercials al personal sanitari, el finançament de congressos i de publicacions mèdiques i bona part del finançament de les associacions de pacients. “Controla el coneixement i això és gravíssim”, sentencia.

Alternatives

L’alternativa, segons Lamata i Puigventós, és un model de finançament de la investigació amb fons globals, de manera que la recerca no estigui condicionada per l’interès econòmic. “La prioritat de la investigació hauria de ser fixada per comitès independents i la gestió de la investigació hauria de ser com a molts països, també a l’Estat, mitjançant instituts d’investigació públics”, explica Lamata, qui hi afegeix que haurien de gestionar aquests projectes fins a la fase de comercialització. “Aquesta fase final, ara la fa la indústria i per això ens demana la patent”, recorda Lamata, qui destaca que ja hi ha una vuitantena d’experiències que demostren que es pot fer.

“Un estat no pot necessitar caritat”

Que la Fundació Amancio Ortega faci una donació al Govern de les Illes Balears per a la compra d’equips de diagnòstic i tractament del càncer és, per Fernando Lamata, expert en gestió sanitària, un exemple molt gràfic de les conseqüències del model de finançament de medicaments actual.

“Abans la salut pública tenia la millor tecnologia, s’ha retallat la inversió en equipaments i en personal i ha augmentat la despesa farmacèutica”, recorda Lamata, per qui “un estat no pot necessitar caritat, ha d’exigir els impostos justos, evitar el frau fiscal i fer que tinguem els doblers suficients per poder finançar els equipaments que necessitam”.

Font d áquesta noticia: www.arabalears.cat

Resposta de L´ADSP-IB al projecte “Nou Son Dureta”

1. Recuperar l´espai de l´antic Son Dureta: bona iniciativa.

Vagi per davant que des de la ADSP-IB, considerem que es molt important la posada en marxa d’un projecte encaminat a recuperar l’ús de l’antiga Son Dureta com espai destinat a la cobertura de necessitats sociosanitàries de la població mallorquina.

2. Manca conèixer quins indicadors justifiquen una inversió de 119 milions d´euros.
Segons el propi Ibsalut, s’estima que el 68 % dels ingressos hospitalaris estan relacionats amb la cronicitat, i que el 47 % dels malalts amb alguna patologia crònica avançada ingressen actualment als nostres hospitals d’aguts, rebent una atenció que no dona resposta completa a les seves necessitats.
Aquestes dades, conjuntament amb una previsió sobre l’estratificació de la població que permeti identificar a les persones amb risc d’emmalaltir i predir les necessitats de les persones que ja presenten malaltia crònica, s’han de convertir per la administració en els indicadors fiables que han de guiar el pla estratègic d’inversions a la nostra comunitat.
Desconeixem quins indicadors de salut s’han emprat a l’hora de dimensionar un projecte que s’anuncia suposarà una inversió de 119 milions d’euros.

3. Manca d’una memòria econòmica sobre com es finançarà el projecte arquitectònic i dels recursos humans i materials necessaris per mantenir el funcionament.
El projecte presentat manca d´una memòria econòmica sobre com es finançarà la construcció dels edificis i d’una memòria econòmica del costos anuals de manteniment dels recursos humans i materials del nou Son Dureta. Així mateix, falta quantificar el nombre de professionals de la salut i de treballadors necessaris pel funcionament de la nova infraestructura i la forma de finançar-los. Es imprescindible quantificar l´impacte econòmic i pressupostari, conèixer el cost d´oportunitat i les conseqüències pel sistema de salut. Així mateix manca un cronograma detallat sobre la construcció, la posta en marxa. Es fa necessari conèixer les distintes fases d´instauració del projecte, tan arquitectònic com funcional.

4. Necessitat d´estructures assistencials properes a la població depenent.
Ens agradaria insistir en el concepte geogràfic de Comunitat, ja que si es tracta de posar en marxa dispositius per atendre a la població depenent i amb malalties cròniques, més que mai es fa necessari una distribució d’aquests en les diferents àrees geogràfiques, que faci que la població que han d’atendre aquestes infraestructures, estigui el més a prop possible dels seus sistemes de recolzament habituals, condició transcendental quan es tracta d’atenció a població depenent.

5. Necessitat de dispositius sanitaris a l’Illa de Mallorca.
Considerem imprescindible que el desenvolupament del pla denominat “nou Son Dureta” expliqui les necessitats globals d’equipaments sanitaris a l’Illa de Mallorca, de forma que ens permeti veure amb claredat quins son “els dispositius necessaris” a l’àrea d’influència del “nou Son Dureta”. Seria inadmissible que aquest projecte serveixi per desatendre altres àrees geogràfiques de Mallorca o de la resta d’Illes, introduint criteris d’iniquitat tan sols per l’oportunitat d’aprofitament d’uns espais existents.

6. Necessitat d´explicitar el caràcter inequívocament públic del projecte sense que existeixi participació del sector privat (concessionàries, convenis…)
Reclamem des d’un principi que quedi explícitament recollit, el caràcter inequívocament públic del projecte, sense que existeixi participació del sector privat en possibles beneficis que desvirtuïn el caràcter del mateix, com a garantia del principi bàsic de defensa de l’interès social.

7. Projecte arquitectònic colossal: operació mediàtica i d´imatge ?
Les deficiències esmentades fan pensar que el projecte presentat es més una operació d’imatge que una proposta real, especialment quan es senyala que es dura a terme al llarg de més de dues legislatures i que la dotació pressupostaria inicial es tan sols d’un milió d’euros. Demanem que s’explicitin terminis de les diferents fases del projecte i acompanyament pressupostari.

8. Participació d´afectats i desenvolupament del projecte
Per dotar al projecte d’unes bases sòlides es fa imprescindible explicar-ho i pactar-ho amb els actor socials i professionals del sector. Expressions com “no es tracta d’un concurs per a un nou projecte, sinó de licitar una selecció d’arquitectes per redactar el projecte, que ja tenim definit” resulten inadmissibles. També sorprenen paràgrafs com el que diu “Hem d’insistir que tot això és una proposta que dona resposta a aquestes necessitats, però que sempre està oberta a les aportacions i les valoracions que aportin tots els col•lectius que participaran en el procés d’elaboració del projecte i està sotmesa a la redacció final del projecte arquitectònic”.
Després de llegir-ho ens demanem de quines necessitats es parla i quins col•lectius han participat en el procés d’elaboració del projecte. Considerem que el projecte arquitectònic ha de respondre a una veritable filosofia de participació des del seu començament. Respondre al repte de la cronicitat no implica necessàriament un augment de recursos, però sí precisa necessàriament de l’adaptació i de l’optimització dels mitjans ja disponibles. Per això és imprescindible augmentar la participació, transparència i responsabilitat de gestors, professionals i de la població en general.

9. Participació dels usuaris i de la ciutadania als òrgans de participació: Consells de Salut.
Hem d’aprofitar aquest projecte per establir canals formals de participació que garanteixin el treball compartit pel sistema sanitari i social amb associacions de cuidadors i pacients afectats per problemes de salut crònics. Aprofitem per reclamar la creació i el desenvolupament dels Consells de Salut i altres òrgans de participació com a mecanismes de participació social en favor de la millora de la salut i la qualitat de vida de la població.

Posicionament de l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears (ADSPIB) sobre el primer Congrés de microimmunoteràpia

El Palau de Congressos de Palma s’ha inaugurat amb el primer Congrés de microimmunoteràpia (del 18 al 20 de maig del 2017). La microimmunoteràpia és una branca de l’homeopatia que es basa a administrar per via sublingual diverses citocines i àcids nucleics específics de síntesi, “diluïts i dinamitzats d’acord amb els mètodes homeopàtics”, segons informa una de les webs dedicades a aquesta disciplina.

La dilució homeopàtica significa que és incert que una dosi d’un preparat homeopàtic en particular contingui cap molècula activa, la qual cosa, almanco, garanteix, si no la seva eficàcia, sí la seva seguretat. Les citocines són molècules que intervenen en la regulació de la resposta immunològica; tanmateix, actuen localment i administrades externament tan sols són actives biològicament uns minuts en sang. A més, els seus efectes sobre frenar o impulsar la resposta immunològica depèn del balanç entre totes elles en el lloc on s’activa la resposta inflamatòria, ja que són les mateixes cèl·lules participants en la inflamació les que les fabriquen.

L’homeopatia en general i la microimmunoteràpia en particular no han demostrat de manera definitiva la seva eficàcia terapèutica en cap cas. De fet, el terme “microimmunoteràpia” no genera cap resultat utilitzant el cercador d’articles científics més important –l’anomenat PubMed dels instituts nacionals de la salut dels Estats Units–, i la Col·laboració Cochrane, una de les institucions d’avaluació de la qualitat de les investigacions biomèdiques més prestigiosa, ha conclòs que cap teràpia homeopàtica ha demostrat de manera fefaent la seva eficàcia.

La revisió del programa del congrés mostra la paradoxa que un elevat nombre de participants són autors reconeguts en el camp de la immunologia, encara que cap d’ells no aborda específicament la microimmunoteràpia. Probablement això és perquè el tema principal del congrés, tal com anuncien els seus organitzadors, es “Immunomodulació i malalties cròniques a través del prisma de l’autoimmunitat: nous conceptes, noves perspectives”.

Aquest títol no desperta suspicàcia de pseudociència –la paraula homeopatia no s’esmenta en el programa científic– que permet associar la microimmunoteràpia amb la biomedicina, revestint-la amb l’aparença d’una solidesa científica de la qual està mancada.

Una conseqüència important d’un congrés científic és la publicació dels abstractes de les comunicacions que els participants presenten a l’organització del congrés per a la seva exposició. És probable que aquesta literatura no sotmesa als processos habituals de revisió per part de les revistes científiques passi a engreixar l’evidència “científica” aportada pels que postulen l’eficàcia de la microimmunoteràpia, publicada en mitjans no reconeguts per la comunitat científica. És interessant en aquest sentit consultar la pàgina web de l’Asociación española de microinmunoterapia ( www.3idi.org). En la nostra comunitat, el Dr. Joan Milà, immunòleg de l’hospital Son Espases, ja va alertar en un article en el diari ARA Balears sobre el fet que el terme “microimmunoteràpia” no denota cap branca de la immunologia clínica i que, en aquest sentit, s’ha de considerar “acientífic”. De fet, el congrés no ha rebut el suport de la Societat Espanyola d’Immunologia.

Resulta revelador consultar quins són els patrocinadors del congrés, entre els quals destaca Labo’Life, una companyia que fabrica productes de microimmunoteràpia i que els comercialitza a un preu que oscil·la entre 40 i 80 euros mensuals. El seu camp d’aplicació inclou oncologia, les malalties autoimmunes, la fibromiàlgia, les infeccions víriques, les malalties degeneratives i les relacionades amb l’estrès i l’envelliment. Això sí, advertint que, en cap cas, el consum d’aquests productes ha de suposar l’abandonament del tractament prescrit pel metge “convencional”. Labo’Life ha inaugurat recentment una planta de producció a Consell, acte al qual va assistir una representació institucional d’alt nivell, com el vicepresident i conseller d’Innovació, Recerca i Turisme, Biel Barceló, i el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat.

És difícil no pensar que amb la seva presència ells contribuïen a donar credibilitat a una pràctica el valor de la qual tan sols se li suposa. A la nostra comunitat hem assistit en els darrers mesos a situacions que han posat de manifest les nefastes conseqüències de no respectar escrupolosament els procediments previstos pel mètode científic a l’hora de comercialitzar productes amb suposat valor terapèutic.

Resulta curiós que aquest esdeveniment hagi estat inaugurat pel batle de Palma i el president del Col·legi de Metges de Balears, tenint en compte que en aquests dies el Col·legi de Metges de Madrid ha retirat la comissió que tenien d’homeopatia i acupuntura.

Des de la nostra associació pretenem vetllar per la salut dels ciutadans, defensant l’ús d’alternatives terapèutiques, que hagin utilitzat escrupolosament el mètode científic per establir la necessària evidència, per poder establir el seu valor terapèutic.

Font d´aquesta noticia: www.arabalears.cat