L´ADSPIB PRESENTA NOVES PROPOSTES PER A L´ATENCIÓ PRIMÀRIA DE BALEARS (06/03/2019)

Dossier Punt 6: ÀREA D’ATENCIÓ PRIMÀRIA

El punt 6 del manifest de l´ADSPIB proposa “Reforçar l’Atenció Primària com a eix i ordenació de l’assistència sanitària i millorar la coordinació entre els nivells assistencials d’atenció primària i atenció especialitzada/hospitalària.”

En el document es presenten de forma detallada els eixos bàsics per a:

1 – Potenciar una gestió autònoma, participativa i descentralitzada dels serveis d’atenció primària.
2 –Incrementar la coordinació amb l´atenció especialitzada implantant models col•laboratius amb l´objectiu d’augment de la capacitat de resolució de l´atenció primària i la reducció de les llistes d’espera a l´atenció especialitzada.
3 – Desenvolupament en tots els centres de programes de prevenció i promoció de la salut, fomentant la coordinació intersectorial i la participació comunitària.
4 – Extensió de la cobertura dels serveis existents i increment de la cartera de serveis assistencials en l’àrea matern-infantil i patologia de l’aparell locomotor.
5- Incrementar les inversions en els centres de salut per a l’accés a noves tecnologies i l’adequació de les instal•lacions actuals.
6-Contribuir a la desmedicalització de la societat i a la prevenció quaternària desenvolupant la campanya “No es sano”, sumant-se a les iniciatives “No hacer” i proposant en consulta alternatives no farmacològiques a demandes sanitàries.

CONTRA LA MEDICALITZACIÓ DE LA VIDA: ESTRATÈGIES Y PROPOSTES. L´ADSP-IB presenta 3 propostes a la societat

José Manuel Aranda

Membre de l´Associació per a Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)

08/03/2019

Estem assistint a una invasió de “la medicina” en la vida quotidiana. Els professionals ho notem perquè situacions fins ara considerades no mèdiques (la mort d’un ser estimat, una separació, problemes en el treball, la menopausa, la pubertat …) són motiu habitual de les consultes. S’està perdent la contenció dels cuidadors i els remeis casolans de tota la vida per a problemes lleus i moltes vegades sembla necessari que el professional certifiqui que una persona està constipat o té una diarrea. Aquesta invasió també afecta als mitjans de comunicació i les xarxes socials que s’omplen de malalties i els seus tractaments. Apareixen “gurus” que ofereixen remeis per a resoldre “la malaltia de viure”.

És cridaner que una societat que viu més i on s’han erradicat les grans plagues del passat, tingui cada vegada més persones que es consideren o se’ls etiqueta de malaltes i conseqüentment requereixen algun tipus de tractament expert. A aquest fenomen social el denominem medicalització i convé reflexionar sobre les seves possibles causes i conseqüències

Sempre val més prevenir que curar? Una mala lectura de la medicina preventiva (sempre val més prevenir que curar) és una de les seves causes. Si el seu ideal és el risc 0 (no mort, no malaltia, no sofriment) totes les persones sanes haurien de ser tractades per “experts” com a malalts potencials. Ens podem imaginar com s’amplia el negoci de qui obtingui beneficis de la malaltia (o dels riscos) creant dependència dels seus productes. És clàssic l’exemple d’invenció de malalties (per exemple el colesterol, la tristesa, la timidesa o la menopausa), però podria ser extensible als aliments-medicina, el fitness o la biotecnologia. Una societat “en risc” és una societat espantada a la recerca de seguretat i disposada a pagar per “la seva salut”. La prevenció és un dels grans avanços de la medicina, però no tot és prevenible i sempre cal valorar si és pitjor el remei que la malaltia.

Si això es barreja amb el “tot aquí i ara”, màxima del consum modern, s’oblida el principi bàsic de la medicina: que el cos humà té gran capacitat de autocuració… però que això porta el seu temps. Cada vegada aquesta mes lluny la imatge del metge que cuida “expectant”.

Els i les professionals han col·laborat amb la medicalització. Els serveis sanitaris cada vegada estan més fragmentats amb pèrdua de la visió global de l’ésser humà, cada vegada són més especialitzats i amb menys orientació cap a la salut pública i la promoció de salut. Aquest és el camp que la medicalització necessita. Els metges, bé amb pràctiques defensives o directament influïts per la indústria farmacèutica, fan cada vegada més, usant proves diagnostiques i terapèutiques que a vegades no tenen justificació i causen malaltia. A més la pràctica professional moderna se sustenta menys en l’experiència i més en guies i protocols que moltes vegades estan basats en assajos clínics no fiables. Sabem de la no publicació de resultats que no beneficien als patrocinadors i de l’ús de metodologies esbiaixades i no vàlides. És l’inconvenient de deixar la recerca en mans dels grans grups de pressió amb interessos en el sector.

Són clars els perjudicis de la medicalització per a la societat. La hiperutilització dels serveis sanitaris  tanca un cercle viciós de més diagnòstics, més proves, més intervencions, més efectes adversos: no hi ha límit per a la intervenció mèdica encara que segueixi la llei dels rendiments decreixents. La iatrogènia (emmalaltir per intervencions mediques) és una causa important de mort als països desenvolupats. La despesa sanitària es dispara: si l’única intervenció a l’envelliment és la resposta mèdica, el creixement dels costos públics serà insostenible (i el negoci de la indústria més rendible cada vegada). Creixerà la desigualtat: a les últimes tecnologies només tindran accés qui pugui pagar-les.

És paradoxal que quan es parla tant d’apoderament de la ciutadania aquest procés de medicalització en el fons el que faci, sigui expropiar a les persones de la seva salut i fer-los cada vegada més dependents (dels serveis que poden contractar, dels diners que es poden gastar, dels professionals disponibles…).

Una visió que implica la negació del sofriment, la frustració, la por, la malaltia i la mort com a realitats humanes, porta a la construcció d’un món virtual no humà que cap desitgem, però al qual ja ens acostumen les sèries de televisió.

Enfront de la medicalització, l’Associació per a Defensa de la Sanitat Pública de Balears (ADSP-IB) planteja 3 propostes a la societat:

La primera va dirigida a la ciutadania (les seves institucions, organitzacions i també els seus polítics) i té com a objectiu posar en valor la PROMOCIÓ DE LA SALUT per a afrontar els reptes del futur (envelliment, malalties del desenvolupament, dependències, accidents i violències, desigualtats creixents). És una estratègia NO SANITÀRIA que implica l’augment de l’activitat física, la millora de les relacions socials i personals, la dieta mediterrània, el respecte al medi ambient, equitat… Cercar L´AUTONOMIA I L’APODERAMENT de les persones, la recuperació de les teràpies no farmacològiques per a la resolució dels problemes comuns. També busca el CONSENS, un acord entre tots per a la millora de la salut.

La segona concerneix els professionals i té com a objectiu NO MEDICALITZAR SENSE NECESSITAT LES CONSULTES SANITÀRIES. Proposem sumar-se activament a iniciatives nacionals i internacionals com NO FER que pretén disminuir les intervencions innecessàries, aquelles que no han demostrat eficàcia, tenen escassa o dubtosa efectivitat o no són cost-efectives.

La tercera és una cridada a l’Administració Sanitària perquè impulsi decididament uns serveis sanitaris públics, independents dels grups de pressió de la indústria, en tots els àmbits assistencials i de gestió dels serveis de salut. Basats en l´ATENCIÓ PRIMÀRIA DE SALUT com a eix i ordenació de l’assistència sanitària, millorant la coordinació entre els nivells assistencials d’atenció primària i atenció especialitzada / hospitalària. I orientats cap als factors de major valor i importància per a la SALUT PÚBLICA i la PROMOCIÓ DE SALUT.

DE LO JUSTO A LO ABUSIVO – Copago y gastos farmacéuticos en IB

Publicado en Diario de Mallorca 4/02/2019

Francesc Puigventós

Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB).

Desde 2012 los jubilados de Baleares y del resto del estado vieron sus economías afectadas no solo por la práctica congelación de sus pensiones, sino por tener que pagar por los medicamentos recetados, debiendo abonar el 10 % del precio de los  mismos con unos máximos mensuales en función de la renta. Al mismo tiempo se estableció que este copago fuera del 40% al 60 % para los trabajadores activos.

Debido al copago, en 2017 los 189.000 pensionistas de Baleares aportaron de su bolsillo aproximadamente 10 millones de euros por los medicamentos recetados, además de asumir también el pago completo de los medicamentos excluidos de financiación en 2012 (el “medicamentazo”). La contribución del bolsillo de los pensionistas al pago de sus medicamentos ha sido esencial para moderar durante los años de crisis el aumento del gasto farmacéutico a cargo de los presupuestos de la comunidad. El gasto en recetas disminuyó de forma importante en Baleares a partir de 2012 y todavía en 2017 este gasto se mantenía inferior al de antes de su aplicación.

No obstante, este copago ha producido una gran dificultad de acceso a los medicamentos necesarios para el tratamiento de las personas con bajos ingresos. Muchas personas han abandonado todo o parte del tratamiento por no disponer de recursos. La última encuesta del Barómetro Sanitario publicado por el Ministerio de Sanidad, estimó que fueron cerca de 40.000, las personas de Baleares que no pudieron acceder a medicinas por falta de dinero. Muchos de ellas son jubilados y jubiladas con bajas pensiones, pero también afecta a personas de todas las edades sin recursos o con rentas muy bajas. Es lo que se ha venido en llamar la “pobreza farmacéutica”. Hay que tener en cuenta que en nuestra comunidad autónoma según el Informe EAPN de 2018, sobre seguimiento de indicadores de exclusión social, el 21,3 % de la población está en situación de pobreza, incluyendo 86.000 personas con índice de “pobreza severa”, es decir que ingresan menos de 355 € mensuales por unidad de consumo.

Con la aprobación por el Parlament de los presupuestos de la comunidad para el año 2019, desde el uno de enero de este año se ha hecho efectiva la anulación del copago para todos los pensionistas de les IB con una renta inferior a 100.000 euros.

Desde la ADSP-IB entendemos que la decisión de anulación del copago, ha sido un gran paso, apoyamos la medida, y pensamos que debería ampliarse a los trabajadores activos, especialmente a los de rentas bajas, y para aquellas personas con escasos recursos, afectados por la “pobreza farmacéutica”, debiéndose revisar y ampliar la actual normativa que ya contempla algunas situaciones.

El derecho a la salud, a la atención sanitaria y a recibir los medicamentos que se necesitan, es un derecho humano que debe estar garantizado en nuestra sociedad. La sanidad pública está basada en el principio de solidaridad contributiva, de forma que   todos pagamos a través de impuestos, y recibimos la atención sanitaria sin pagar de nuevo, cuando la enfermedad nos obliga a acudir a los servicios sanitarios. Si el paciente además de haber pagado ya sus impuestos, se ve obligado a volver a pagar en el momento del uso ,  paga dos veces rompiéndose el principio de solidaridad ya que paga más aquel que más utiliza la sanidad, es decir el ciudadano más enfermo. Desde la ADSP-IB creemos que la sanidad pública debe garantizar que toda persona tenga acceso a los medicamentos correctamente indicados y prescritos.

 

De los abusos a los precios abusivos.

Se ha argumentado que el copago buscaba reducir el consumo innecesario de medicamentos. Pero creemos que la responsabilidad del uso racional de medicamentos y la evitación de posibles abusos no debe recaer en los usuarios que son meros consumidores de aquello que se les indica por parte de los profesionales. Siendo la prescripción adecuada la estrategia correcta  para evitar el sobreconsumo inducido por intereses promocionales de la industria de la salud. El copago resulta un método absolutamente injusto, ya que reduce igual el uso de la prescripción necesaria y de la supuestamente innecesaria.

El verdadero abuso por el gasto por medicamentos se produce en otro lugar y por otros motivos. Se debe a los precios extraordinariamente elevados de los nuevos medicamentos comercializados por las compañías farmacéuticas. En los últimos años se ha producido una escalada precios, sobre todo en los medicamentos hospitalarios, que se dispensan a los pacientes ingresados y también a pacientes ambulatorios con enfermedades graves que requieren tratamientos costosos. Sin embargo, nuestro sistema público de salud ofrece una cobertura completa de estos medicamentos. Son por ejemplo  los medicamentos para el tratamiento del sida, la hepatitis, el cáncer, las enfermedades raras, la esclerosis múltiple y otros procesos neurológicos,  enfermedades autoinmunes, etc.,…

Los precios de estos medicamentos pueden ir de 15.000 € hasta 400.000 € para un solo curso de tratamiento y muchas ocasiones se trata de tratamientos crónicos o de larga duración, o procesos oncológicos de muy alto coste. El peso de estos medicamentos en el aumento del gasto farmacéutico público es impresionante. En Baleares el total de gasto farmacéutico (hospital + receta) asciende en 2018 a aproximadamente 400 millones de €, con un incremento del gasto en medicamentos hospitalarios de unos 28 millones de € adicionales, respecto al año anterior.  Este aumento del gasto de medicamentos hospitalarios en un solo año, dobla como mínimo el aumento de gasto público previsto por la anulación del copago en receta.

La industria farmacéutica impone precios abusivos gracias a la existencia de una regulación basada en patentes y derechos de propiedad, que les permite en la práctica imponer precios de monopolio. Así obtiene unos márgenes de beneficio extraordinarios en comparación con otros sectores industriales, que no se justifican, a pesar del relato que se difunde, por las inversiones realizadas en investigación.

Muchas organizaciones, sociedades científicas y ONGs, han denunciado esta situación y creado la plataforma NO es SANO para impulsar alternativas. El  Servei de Salut de les IB se adhirió a las propuestas de esta plataforma,  el pasado mes de septiembre.

Un excelente compromiso pero que creemos necesita concretarse en actuaciones que permitan disminuir el gasto y moderar la escalada de los precios abusivos de los medicamentos, que absorben de forma creciente los recursos de la sanidad, en detrimento de inversiones y otras partidas asistenciales necesarias para mantener un sistema de calidad.

Francesc Puigventós

Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB).

 

Les víctimes del decret de garantia de demora

Associació per al Defensa de l sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)

Publicat al Diario de Mallorca el 19/11/2018

En aquests dies ens ha sorprès el Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears amb una activitat pionera: s’ha engegat l’oficina d’ajuda a la segona víctima (http://www.comib.com/2victima). En aquest context s’entén per segona víctima tot professional sanitari que queda traumatitzat quan les coses no ocorren segons el previst, provocant un esdeveniment advers, error mèdic o lesió no esperada en un pacient. Agraïm que es faci visible aquesta situació, que lamentablement en un moment o un altre viuen tots els professionals sanitaris. És un reconeixement al sofriment que en ocasions comporten aquestes professions; les humanitza.

El curiós d’aquesta situació és que també s’experimenta quan no es pot atendre adequadament als pacients per motius de llista d’espera, que és especialment sagnant en les consultes externes dels hospitals públics.

En l’àmbit ambulatori, el recentment aprovat Decret de garantia de demora (DGM) solament garanteix els terminis d’atenció de les primeres visites i de les proves complementàries sol·licitades en elles. En segones visites, només contempla aquelles en les quals s’hagin de revisar  les exploracions diagnòstiques.  La ADSP ja es va manifestar recentment en referencia a aquest tema, senyalant la futilitat d’aquesta mesura, que solament servirà per engrossir les arques de la sanitat privada sense millorar estructural ni organitzativament els problemes de la sanitat pública ni adequar els recursos a les necessitats assistencials (http://fadsp.org/index.php/sample-sites/manifiestos/1789-lista-de-espera-en-la-sanidad-de-baleares-el-decreto-de-garantia-de-demora-no-es-la-solucion)

Però és que la magnitud del problema és considerable. A dia d’avui hi ha més de 33.800 pacients pendents d’una primera consulta, dels quals 3400 esperen més de 60 dies (https://www.ibsalut.es/ibsalut/ca/transparencia/llistes-d-espera-diaries). Per tant, el DGM no és tampoc una mesura honesta, ja que molta de l’activitat, tant de consultes com de gabinets diagnòstics, que hauria de derivar-se a la privada no podrà ser assumida per aquesta: ni la voldran (potser no els compensi econòmicament) ni la podran fer . Tampoc s’ha explicat què ocorrerà amb els pacients derivats als centres privats després de la primera visita, especialment en cas que requereixin seguiments per patologies cròniques o tractaments molt costosos o complexos.

Per tant, molts ciutadans es podran sentir enganyats i les llistes d’espera seguiran sent insuportables. Ells són les primeres víctimes.

La qüestió és que mentrestant els professionals també sofreixen, perquè més enllà de les primeres visites o de les proves diagnòstiques, existeix un gran volum de consultes externes que correspon a les visites de seguiment de pacients amb malalties cròniques i complexes: parlem de malalties oncohematològiques, neurodegeneratives, reumatològiques, metabòliques, etc. No atendre bé a pacients d’aquest tipus solament recau en la consciència dels professionals als quals genera malestar, inquietud i un lent burnout.

I mentre alguns professionals posen la seva mirada en altres activitats que els resulten més gratificants, uns altres veuen com el seu compromís i identificació amb l’hospital públic es va deteriorant, però segur que bona part d’ells també sofreixen i se senten segones víctimes

Llistes d’espera – El Decret de Demora no és la solució

Llista d’espera a la sanitat de Balears; el decret de Garantia de Demora no és la solució
Comunicat de l´Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB).

Palma, 17/10/2018.

Des de l´ADSP-IB volem manifestar la nostra sorpresa, al mateix temps que la nostra més ferma oposició, a l’anunciada aprovació del decret de demora com a solució a les injustificables llistes d’espera que els usuaris de la sanitat pública han de suportar. Des de la nostra associació sempre hem defensat que qualsevol mesura que no fos estructural, és a dir, encaminada a la millora dels recursos propis per atendre l’activitat, és una pèrdua de temps i un malbaratament dels recursos públics, que els polítics i gestors han de gestionar per resoldre amb eficiència els problemes de la ciutadania.

Fa dos anys va començar un pla de xoc contra les llistes d’espera que es va dir que costaria 14 milions d’euros amb l’objectiu principal de reduir a zero el nombre de persones que esperen més de sis mesos per a una intervenció quirúrgica o més de dos mesos per a una consulta (nota de premsa del Servei de Salut 20/10/16). Han passat dos anys i hi ha actualment el mateix nombre de persones esperant una intervenció quirúrgica (13.587 pacients amb una demora mitjana de 84,2 dies) i gairebé 900 persones esperant més de 6 mesos. És cert que s’ha aconseguit disminuir la demora mitjana, ja que llavors hi havia 2800 pacients esperant més de 6 mesos; no obstant això, no s’ha aconseguit disminuir el nombre total de persones en la llista d’espera. La ADSP-IB va fer un comunicat fa un any anticipant que les llistes no disminuïen i que estava tornant a pujar la demora.

(http://adspillesbalears.org/2017/07/comunicado-de-la-adsp-ib-sobre-la-gestion-de-las-listas-de-espera/)

Sempre hem manifestat que les mal anomenades “peonades” de professionals per solucionar les llistes d’espera és una mesura plena de perversions i sense cap garantia d’èxit, com ha quedat una altra vegada demostrat després d’aquests tres anys d’aplicació, en els quals, malgrat la inversió d’una gran quantitat de recursos i pressupost, aquesta mesura ha resultat novament infructuosa. Per empitjorar les coses, i arribats al final de la legislatura, es decideix rellançar el famós decret de demora. Aquesta mesura no suposa altra cosa que transferir l’activitat que hauria de realitzar-se en la sanitat pública a la sanitat privada, al mateix temps que condueix a un continuo conflicte d’interessos, en el que incorren tant els gestors que alternen la gestió pública amb la privada, com els professionals que treballen en la sanitat pública al mateix temps mantenen grans interessos en la sanitat privada.

La solució no és seguir gastant en nous plans de xoc ni aplicar un decret de garantia de demora per derivar als pacients a hospitals privats, perquè això ja s’ha provat i, previsiblement, dins de 2 anys la situació serà igual o pitjor.

Entenem que la provisió pública dels serveis sanitaris ha de realitzar-se als centres sanitaris públics, i que els pressupostos públics han de ser invertits i gastats en serveis públics. El decret de garantia de demora és tot el contrari. En lloc de contractar més personal i ampliar l’ús dels recursos públics, s’opta per subcontractar a empreses privades perquè facin un treball que la sanitat pública no pot, no sap o no vol solucionar. L’aplicació d’aquestes polítiques no farà sinó seguir augmentant els concerts públic-privats i la derivació de la provisió de serveis públics a mans privades. El pressupost dels serveis assistencials d’atenció especialitzada prestats per tercers va augmentar en un 22 % l’any passat.

Les llistes d’espera es mereixen un veritable pla de transformació de l’activitat, perquè fins que els plans estratègics no introdueixen millores estructurals i organitzatives, les llistes solament estan sent maquillades sobre la base de la contínua activitat extraordinària dels propis professionals. En aquesta legislatura no s’ha presentat, fins al moment, un projecte d’adequació de recursos per a una gestió a llarg termini de les llistes d’espera, imprescindible per generar les condicions necessàries perquè la població sigui atesa pel sistema sanitari públic.

Creiem que per aconseguir una gestió més eficaç de les llistes d’espera, ha de promulgar-se una normativa sobre incompatibilitats que impossibiliti l’activitat de gestió en un hospital públic amb l’activitat en un hospital privat. Cal evitar que els professionals de la sanitat pública inconcorrin en conflictes d’interessos gestionant un servei que genera llistes d’espera, les quals, eventualment, seran resoltes per altres serveis dels quals també reben emoluments per la mateixa activitat.

Així mateix, haurien de donar-se a conèixer les dades sobre la distribució per especialitats, serveis i hospitals dels pacients en llista d’espera. Aquesta seria una forma de conèixer l’eficàcia de la gestió clínica dels serveis implicats i ajudaria a decidir quines mesures correctores prendre.

La solució al problema de les llistes d’espera ha de venir de la mà de la innovació en la gestió, d’una detallada anàlisi de la situació i del compromís dels professionals amb l’empresa pública per la qual treballen, amb els usuaris als quals atenen i amb la millora de la qualitat del servei públic.

L´ADSP-IB presenta propostes detallades de política del medicament per a les Illes Balears (12/10/2018)

Tres dossiers amb les propostes del manifest de la ADSP-IB, en relació a medicament i la tecnologia sanitària. Per a la seva incorporació als pressupostos del Servei de Salut i la Conselleria:

  • Punt 8: ÀREA DE FORMACIÓ I DOCÈNCIA.
  • Punt 9: ÀREA D’AVALUACIÓ I ÚS RACIONAL DEL MEDICAMENT.
  • Punt 10: ÀREA DE PREUS DE MEDICAMENT I DESPESA FARMACÈUTICA.

CONVENI MARC D’ADHESIÓ DEL SERVEI DE SALUT DE LES ILLES BALEARS A LA CAMPANYA “NO ÉS SANO”

El 18 de Setembre té lloc l’acte de signatura d’adhesió del Servei de Salut dels Illes Balears (Ib-salut) a la iniciativa i el manifest “NO ES SANO“, esdeveniment que es formalitza a la seu del Institut Menorquí d´Estudis de Maó.

L’adhesió de l´Ib-salut s’acompanya de la signatura d’un Conveni Marc per a la difusió dels principis de “NO ES SANO” i el desenvolupament de programes específics que seran supervisats per una comissió mixta de seguiment.

Des de la ADSP-IB celebrem el compromís del Ib-salut amb aquesta iniciativa. La nostra associació participa en la taula de presentació del mateix i en el futur desenvolupament dels programes i convenis sobre temes específics, que estableix el conveni marc signat. Estem presents al costat d’organitzacions d’àmbit estatal com “Salud por Derecho”, “Plataforma No gracias”, “Médicos del Mundo”, “Asociación por un acceso justo al medicamento” i la “Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria SESPAS”.

L’adhesió del Ib-salut als principis de NO ES SANO, obre un camí per avançar en temes tan importants com la transparència, el tractament dels conflictes d’interès i les alternatives de R+D a Balears.

“NO ES SANO” és una iniciativa impulsada per diverses organitzacions de la societat civil preocupades pels alts preus dels medicaments, l’opacitat de les negociacions i l’accés al pacient de les innovacions. http://noessano.org/es/ Està formada per organitzacions no governamentals, col•legis professionals i associacions científic-professionals, que reclamen una reforma del sistema d’innovació dels medicaments,i perquè es garanteixi el dret a la salut i l’accés de la ciutadania als fàrmacs a un preu assequible. Es reivindica la transparència en tot el sistema de recerca, autorització, fixació de preus i accés als medicaments. Amb atenció especial als conflictes d’interès de les persones que intervenen en la regulació i el preu dels medicaments. I es planteja alternatives amb la finalitat de que el desenvolupament de la innovació en salut, no depengui solament de les patents ni dels drets de propietat com a incentius a la recerca i el model de negoci. Veure annex manifest complet (2)

La ADSP-IB dona suport als principis de la iniciativa “NO ÉS SANO” i ha participat en la difusió de la mateixa en Balears des de la seva creació i en actes com el del passat mes de febrer a Palma (3). En el manifest de la ADSP-IB s’exposa la necessitat de “Desenvolupar iniciatives del sistema de salut per garantir una negociació justa, equitativa i transparent dels preus dels medicaments, els dispositius i la tecnologia sanitària, evitant els preus abusius dels mateixos” (4).

Actualment, la ADSP-IB està elaborant projectes per orientar mesures de millora en tres àrees: 1) Preus de medicaments i despesa farmacèutica. 2) Avaluació i ús racional. 3) Docència i Formació als professionals independent de la indústria farmacèutica. Són Informes de propera publicació on es desenvolupen propostes concretes de política farmacèutica, alineats amb els principis de No és sano i que creiem seran d’utilitat per mantenir i millorar el nostre sistema públic de salut.

No hem d’oblidar els elevats preus dels medicaments i la important despesa destinada a cobrir els productes farmacèutics. És un tema preocupant en el nostre sistema de salut. A Balears, la despesa pública en farmàcia i productes sanitaris es va incrementar entre 2014 i 2017, un 21,4 %. La despesa global s’estima superarà els 500 milions de € en finalitzar l´any 2018, amb un augment de gairebé 50 milions de € addicionals respecte a 2017 (+ 10,6 % en el primer semestre) (5). Aquesta despesa absorbeix bona part dels recursos necessaris d´altres àrees del IB salut. (per exemple, l’augment de 50 milions € en medicaments, supera àmpliament el pressupost total anual del capítol d’inversions del IB Salut, que és de 34 milions de € al 2018).

 

(1) Mesa redonda: Iniciativa NO ES SANO: por un acceso equitativo y saludable a los medicamentos. http://www.emsp.cime.es/Contingut.aspx?idpub=1682
(2) No es sano. Campaña para sanear el modelo de innovación de los medicamentos http://noessano.org/es/wp-content/uploads/2018/07/manifiesto_noessano.pdf
(3) La alianza “No es sano” exige sanear el modelo de innovación de los medicamentos. Feb 2018. http://adspillesbalears.org/es/2018/02/la-alianza-no-es-sano-exige-sanear-el-modelo-de-innovacion-de-los-medicamentos/
(4) Manifiesto de la Asociación para la Defensa de la Sanidad Pública de las Islas Baleares. Feb 2017. http://adspillesbalears.org/es/manifiesto-adsp-illes-balears/
(5) Indicadores del gasto Farmacéutico. Ministerio de Hacienda
http://www.hacienda.gob.es/es-ES/CDI/Paginas/EstabilidadPresupuestaria/InformacionAAPPs/Indicadores-sobre-Gasto-Farmac%C3%A9utico-y-Sanitario.aspx

 

 

PER A QUI TREBALLA LA CONSELLERIA DE SALUT DE LES ILLES BALEARS?

Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les IB (ADSP-IB)
22/06/2018

Les propostes polítiques que Carmen Montón, del PSOE i actual ministra de sanitat, exposades durant els dies transcorreguts al ministeri, així com les iniciatives desenvolupades durant la seva etapa a la Consellería de Sanitat de la Comunitat Valenciana, mostren que té una visió àmplia i solidària del contingut i de les finalitats de la gestió de la sanitat pública.

Just al contrari, a les IB, la nostra Conselleria segueix presentant esdeveniments i jornades en entorns avalats per empreses de la indústria farmacèutica i la tecnologia sanitària, de dubtós valor estratègic per a la salut de la població. L’any passat ja ho exposavem en un article valorant una trobada similar amb empreses privades. (http://adspillesbalears.org/2017/07/la-gestion-de-la-sanidad-publica-en-baleares-hacia-donde-nos-lleva-la-colaboracion-publico-privada/)

I una altra volta, el proppassat dia 11 de juny, es va celebrar a Palma una jornada de títol “Innovació per a una sanitat basada en el valor”, amb la participació de varis dels actuals gestors de la sanitat pública i privada de Mallorca patrocinats per Celgene i Philips. Una empresa productora de fàrmacs principalment de l`àrea oncológica i una altra de tecnologia del diagnòstic i de les comunicacions entre els professionals. Esdeveniment difós i publicat ampliament pel Diario de Mallorca (https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2018/06/12/govern-queremos-lograr-modelo-universal/1321584.html)

Segons el publicat, a la jornada es va manifestar que la innovació és un dret per al pacient i un deure per al professional, que cal trobar l’equilibri entre innovació, solvència i sostenibilitat, que s´ha de canviar el concepte de despesa pel de inversió (els diners públics no es volen gastar, es volen invertir). Des de fa uns anys quan es parla de solvència i sostenibilitat del sistema sanitari és freqüent trobar arguments interessats contra la rendibilitat i sostenibilitat de la sanitat pública i així donar suport a privatitzar una part del sistema sanitari. De fet els darrers tres anys, a les Illes Balears s’han externalitzat o privatitzat sectors com esterilització, hemodiàlisi, radioteràpia, fisioteràpia a domicili, hospitalització a domicili, a més de tots els serveis no sanitaris d´hospital, com el servei de manteniment de Son Espases. Un clar exemple de decisions errònies en aquesta línia és el cas del ecógraf per a ginecologia a Menorca que ha estat concertat amb un hospital privat, en lloc de plantejar la inmediata adquisició pel sistema públic.

El llenguatge que s’ha utilitzat en aquesta jornada influeix profundament en la forma com es vol treballar i orienta cap a on es volen fer anar les inversions. No creiem que a aquesta jornada s’hagi orientat a la millora de la salut de la ciutadania, sinó a promoure la millora del valor de les accions de les empreses que busquen aquests mercats.

Des de l´ADSP-IB, tal com exposem al nostre manifest (http://adspillesbalears.org/ ) creiem necessari que el sistema de salut disposi d’una “Dotació suficient per millorar els recursos i estructures tècniques de la sanitat pública, dirigides a l’avaluació de medicaments, material, dispositius i tecnologia sanitària, i a la promoció de l’ús racional amb criteris d’eficiència, potenciant la docència, la gestió del coneixement científic i la recerca a l’àrea del medicament i la tecnologia sanitària, amb recursos del sistema públic de salut, amb independència de la indústria farmacèutica i tecnològica”.

Per aconseguir que la veritable innovació pugui arribar al pacient i que el sistema sigui sostenible, és necessari que els productes tecnològics que comercialitza la indústria, siguin sotmesos a una avaluació independent i transparent, amb l’objectiu de determinar el valor terapèutic real que aporten i els seus costos raonables. Aquesta avaluació ha de ser realitzada per experts propis dels serveis de salut i allunyats de conflictes d’interès.

Per aquesta raó creiem que la via no és confiar en la col•laboració pública-privada, ni realitzar jornades promocionals i periodístiques com l’esmentada, ni tampoc acordar projectes cooperatius orientats a promoure la incorporació de tecnologia de dubtós valor a preus exorbitants. No ens a sembla una bona opció estimular la participació dels professionals del sistema públic en projectes de recerca que finalment serveixen per produir patents i garantir drets de comercialització a les empreses promotores privades.

Seguir aquest camí ens porta a una direcció contrària a la desitjable i posa en risc la sostenibilitat del SNS, en assumir una despesa sanitària pública en tecnologia i medicaments disparada. (La despesa en farmàcia i productes sanitaris a Balears es va incrementar entre 2014 i 2017, un 21,4 % i en el primer trimestre de 2018 ja ha augmentat un 14% addicional).

L´ADSP-IB ha proposat un altre camí, expressat en el manifest NO és SANO, que es va presentar a Palma el passat mes de febrer, on s’exposen els punts essencials per a la presa de decisions transparent, i les mesures a prendre pel SNS per a una recerca orientada a la veritable innovació, al valor aportat al pacient, a la seva accessibilitat, i a garantir la sostenibilitat del sistema públic: (http://noessano.org/es/wp-content/uploads/2018/06/Manifiesto_NoesSano.pdf )

Quan es va proposar fa dos anys la facultat de medicina, es deia que si no hi havia facultat no hi havia reconeixement per part de l´“Instituto de Salud Carlos III”. Ara hi ha facultat de medicina i Unitat d’Innovació i esperem que projectes cooperatius avalats pel ”Instituto de Salud Carlos III”. Però, resulta que des de l’any 2012 (Reial decret 345/2012), aquest Institut ja no depèn orgànicament del Ministerio de Sanidad, ara depèn del Ministerio de Economía y Competitividad (actual Economía y Empresa). Des d’aquí reclamem la necessitat de comptar amb Instituts i plataformes públiques que promoguin una recerca independent i de qualitat o si escau col•laborativa en condicions de transparència amb la indústria.

Com a conclusió:

Sol•licitem que la Conselleria treballi amb la indústria en la resolució d’autèntics problemes de salut, allunyats de la fascinació tecnològica que ens acosta a activitats d’escassa rendibilitat en termes de millora global de la salut dels nostres ciutadans. En definitiva, volem una Conselleria de Sanitat que treballi per al Ministeri de Sanitat i no per al Ministeri d’Economia i Competitivitat i/o Empresa.

La llengua com fals argument per defensar la sanitat pública

Convé, un cop més, començar per el principi, tal com diu en Miguel Lázaro, president del SIMEBAL (Sindicato Médico Baleares), en un article publicat el 18 de gener passat al diari digital Mallorcadiario.com a on celebra l’extensió a Mallorca de l’organització “Mos Movem, Nos Movemos, Let’s go”, i deixar clar que l’objectiu d’aquest moviment nascut a Menorca no és defensar la sanitat pública, els seus professionals, la cultura i els ciutadans de les Illes Balears, sinó oposar-se al decret sobre exigència de coneixement de la llengua catalana al personal estatutari de l’IB-Salut. Probablement l’autor de l’article es deu sentir empegueït de les autèntiques motivacions de la plataforma, exposades ben clarament en el mateix diari digital, i ben explicades en un revelador article publicat a ELMundo del dia 14 de gener sobre les organitzacions que li donen suport; «luchar contra el «requisito del catalán en la sanidad pública de las Baleares y contra la «catalanización» de las islas», precisant que «en las islas, no se habla catalán, sino mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense», ja que les disfressa de defensa de la sanitat pública. Sembla obvi que, a diferència del que exposa en Miguel Lázaro en el seu article, «Mos Movem» és un moviment carregat d’ideologia política, que traspua catalanofòbia, difícil d’entendre -el moviment i l’entusiasme d’en Miguel Lázaro- sense tenir presents els esdeveniments que han tingut lloc recentment a Catalunya.

Tanmateix, es oportú preguntar-se si el decret que exigeix tenir coneixements de català al personal de l’IB-Salut atenta realment contra la sanitat pública. La resposta pareix òbvia: conèixer les dues llengües oficials de la nostra comunitat no pot conduir a que la qualitat de l’atenció dispensada pels treballadors sanitaris es degradi. Al contrari, ser capaç d’atendre a un ciutadà de les Illes amb independència de que s’expressi en castellà o en català no pot fer més que millorar l’assistència sanitària. Els integrants de «Mos Movem» diuen amb convicció que «Los idiomas no salvan vidas» quan realment és al contrari. En una situació d’extrema gravetat, ser competent lingüísticament en català podria, efectivament, contribuir a salvar una vida. La plataforma proclama, amb encert, que la sanitat no ha de tenir fronteres lingüístiques. L’objectiu del decret és, justament, esvair una d’aquestes fronteres. D’altre banda i per fortuna, l’assistència sanitària no es redueix a situacions de vida o mort. La major part de l’atenció es fa a malalts crònics, molts d’ells d’edat avançada i quasi monolingües, tan en castellà com en català. Poder entendre (i desitjablement parlar) amb aquests malalts en la seva llengua indubtablement millora l’atenció sanitària.

Tal com reconeix l’esborrany de l’anomenat «decret del català», la sanitat balear pateix un dèficit crònic de professionals sanitaris. En cap cas, un lloc de treball en la sanitat pública hauria de quedar sense cobrir per raons lingüístiques. Qualsevol administració que no garantís aquest punt estaria posant en perill la salut de la població. No obstant, aquesta greu actuació no es pot imputar a l’actual govern. L’esborrany del decret estableix clarament que la convocatòria de places pot eximir del coneixement de català als aspirants si es preveu una falta o insuficiència de professionals. Seguint el fill argumental d’en Miguel Lázaro, qualsevol procediment de selecció en una convocatòria de treball públic vulneraria el dret a la igualtat a l’accés laboral, ja que el procés de selecció justament intenta identificar les desigualtats existents entre els aspirants amb la finalitat d’escollir als que millor atenció puguin donar a la població. A igualtat en la resta dels altres requisits propis de la plaça de treball a ocupar, el coneixement del català augmenta la qualitat del servei a la població ofert pel treballador públic.

Aleshores quin es el problema real que té aquesta organització i els seus simpatitzants com la organització “Hazte oir”, promotora de campanyes ultraconservadores, amb el decret del català? Que és el que els ha mogut a manifestar-se amb l’aplaudiment dels seus valedors mediàtics? Clarament són les raons que en Miguel Lázaro rebutja ràpidament com a «falacias argumentativas de segundo orden» les quals, en definitiva, es resumeixen en la incapacitat per entendre que a les Illes Balears una part significativa de la població té com a llengua materna el català (en qualsevol de les seves variants dialectals illenques) i que té el dret i desitja poder utilitzar aquesta llengua dintre de la sanitat pública. La iniciativa legislativa que intenta garantir aquest dret ha topat amb la reacció d’aquells que són tolerants amb el català sempre que no surti excessivament de l’àmbit familiar. Aquest pensament està representat al nostre parlament per dues forces polítiques, el Partit Popular i Ciudadanos.

Respectem el que un grup de ciutadans com el que representa la plataforma «Mos Movem» s’organitzin per lluitar contra una legislació que consideren que vulnera els seu drets, però el que no és acceptable és confondre a la resta de la població afirmant que aquesta legislació – l’anomenat «decret del català» – atenta contra la sanitat pública. Malauradament, la sanitat pública, aquí i en la resta de l’estat, està assetjada per greus perills, com són les llistes d’espera, la privatització de la sanitat, l’excessiu preu dels medicaments o la saturació dels serveis de urgències, entre d’altres. Aquests perills han estat denunciats per «l’Associació en defensa de la sanitat pública de les Illes Balears (ADSP-IB)» i, recentment, per la «Plataforma ciutadana per la sanitat pública». Cap d’aquestes iniciatives ha merescut l’interès d’en Miguel Lázaro o dels mitjans afins a la seva postura ideològica. No hi ha cap esment a la llengua en el manifest fundador d’aquestes associacions. La llengua no ha d’esser motiu de conflicte en la sanitat pública. Les Illes Balears no es convertiran en una terra «autista, paranoide, impredecible, miedosa y egoista», en paraules d’en Miguel Lázaro, pel fet que s’intenti garantir que un ciutadà serà entès pel professional sanitari que l’atengui si decideix utilitzar el català. Els balears hem demostrat amb escreix tolerància cap a aquells que desconeixen la nostra llengua i, desitjablement, això no canviarà en el futur. Tanmateix, això no és incompatible amb avançar cap a un reconeixement ple dels drets lingüístics dels catalanoparlants.

Així ningú té motius per sentir-se «derrotat». Ningú hauria de cercar victòries.

Comunicado de la ADSP-IB sobre la gestión de las listas de espera

La presidenta Armengol ha visitado recientemente el Hospital Son Llàtzer, uno de nuestros hospitales públicos, en el que se está llevando a cabo una renovación tecnológica después de 16 años de su puesta en marcha. Desde la ADSP-IB celebramos esta necesaria renovación del equipamiento de algunos de nuestros hospitales públicos, pero aprovechar esta noticia para hacer creer que dicha renovación está reduciendo las listas de espera no se corresponde con la realidad.

La realidad es que la lista de espera disminuye por el tiempo extra (también llamadas peonadas) que dedican los profesionales sanitarios en hospitales públicos. Las listas de espera se merecen un verdadero plan de transformación de la actividad, porque mientras los planes estratégicos no introduzcan mejoras estructurales y organizativas, solo están siendo maquilladas en base a la continua actividad extraordinaria de los propios profesionales. Seguir realizando planes de choque solo sirve para mantener la espera de primeras visitas inferiores a 60 días, o para descender el número de pacientes que esperan más 6 meses en lista quirúrgica. Por ello, esos planes de choque dejan de serlo cuando se perpetúan como si fueran la solución, dejando de tener sentido, a no ser que se quiera jugar con la espera de la población como elemento moderador de la demanda asistencial o como arma para justificar la derivación al sector privado. En esta legislatura no se han dado hasta el momento verdaderas soluciones estructurales, organizativas o de adecuación de recursos para una gestión a largo plazo de las listas de espera.

Según lo publicado por el IB-Salut,  las cifras en las listas quirúrgicas habían disminuido en 1200 pacientes entre junio de 2014 y junio de 2017, pero 11854 pacientes seguían en espera (198 menos que hace un año, el 1,6%). En estos 2 años se han operado a los pacientes que más tiempo llevaban esperando, por lo que el tiempo de demora media ha disminuido hasta hace unos 4 meses en que está volviendo subir. Las listas de espera de primeras visitas de especialidades hospitalarias han disminuido un 50% gracias al plan de choque, pero siguen sin publicarse las listas de espera de segundas visitas, que han ido aumentando exponencialmente sin que exista plan disminuir y estabilizar las mismas. Y por supuesto, la espera para exploraciones complementarias es del todo inasumible para muchos pacientes, que ven cómo se demora su diagnóstico y tratamiento.

También se ha comunicado que se reimplantara el decreto de garantía de demora en enero del 2018, cuya finalidad es que si la espera sobrepasa los 6 meses, la persona pueda ser operada en un hospital privado, siendo el IBSalut el que corra con los gastos. Aunque el propósito de limitar la demora sea aplaudible, habiéndose operado en un año prácticamente los mismos pacientes del grupo de espera superior a 6 meses que en el año anterior (198 menos), es de suponer que en el año próximo este grupo tendrá muchas más personas, las cuales serán atendidas en el sector privado.

 Desde la ADSP-IB solicitamos que toda la información de las listas de espera (primeras, segundas, listas de espera quirúrgica, listas no estructurales y lista de exploraciones complementarias radiológicas y no radiológicas) sean públicas con absoluta transparencia, y que se desarrollen políticas estructurales y organizativas  para que en un futuro se tengan los recursos y las condiciones necesarias para que la población sea atendida por el sistema sanitario público, sin esperas injustificables y sin necesidad de derivación a centros privados.

El modelo de gestión que se espera de nuestros gestores sanitarios debe ser el de optimizar los recursos públicos para dar respuesta a la demanda sanitaria de forma costo eficiente. Rechazamos fórmulas de gestión que comparten el talento generado el sistema público para obtener beneficios empresariales que encarecen la asistencia y que desvirtúan los criterios clínicos que caracterizan la asistencia pública. La gestión de las listas de espera necesita de un plan estratégico que ajuste la demanda y los recursos, para garantizar una atención pública, y de calidad, que defienda la asistencia como un derecho para garantizar la necesaria equidad de la población.